jueves, 26 de mayo de 2011

Ccristianisme; Història

Ouarda Bilal
3r ESO B
Alt Penedès.

El cristianisme basada en la vida i els ensenyaments de Jesús de Natzaret segons es presenta en el Nou Testament.
Els adherents de la fe crisitana, coneguts com a "cristians"del grec 'Χριστιανός, khristianóus creuen que Jesús és el Messies profetitzat al Tanakh (aquella secció de l'escriptura comuna al cristianisme i el judaisme, i que es correspon a l'Antic Testament de la Bíblia cristiana). El fonament de la teologia cristiana s'expressa en els primers credos ecumènics els quals contenen declaracions que són generalment acceptades per la majoria dels creients de la fe cristiana. Aquestes professions de fe declaren que Jesús patí, morí per crucifixió, fou enterrat i ressuscità dels morts per obrir el cel a tots els que creuen en ell i confien en ell per a la remissió dels seus pecats. Aquests credos també ensenyen que Jesús ascendí al cel i que tornarà a la terra per jutjar els vius i els morts. Segons la fe cristiana, Jesús és considerat un model de vida virtuosa, així com salvador i Déu encarnat.[4] El missatge de la vida i obra de Jesús es coneix com l'Evangeli del grec ευαγγέλιον, euangélion, literalment "bon missatge" o "bones notícies".
El cristianisme començà com a secta del judaisme,]que s'originà en la regió mediterrània oriental, creixent ràpidament en nombre de creients i en influència amb el pas del temps fins convertir-se en la religió dominant de l'Imperi Romà. Durnat l'Edat Mitjana, la major part d'Europa fou cristianitzada i existiren minories importants de cristians a l'Orient Mitjà, el nord d'Àfrica i algunes regions de l'Índia. Després de l'Era dels descobriments i degut a les missions i colonitzacions, els cristianisme s'estengué a Amèrica, Austràlia i altres regions del món. Al començament del segle XXI, hi havia al voltant de 1.500 milions d'adherents,[o el 33,2% de la població mundial.


Els únics documents històrics sobre el començament del cristianisme són els evangelis del Nou Testament i el llibre dels Fets dels Apòstols. El cristianisme es va originar al segle I a partir del judaisme, immediatament després de la mort de Jesús de Natzaret. Els creients van ser anomenats cristians per primera vegada a Antioquia, on es van establir després de la persecució inicial a Judea.
Després del Concili de Jerusalem, els primers seguidors de Jesús, originalment jueus, segons la tradició cristiana, per revelació de l'Esperit Sant, van acceptar als gentils (no jueus) a la fe cristiana. L'apòstol Pau va portar l'evangeli a diverses regions de l'imperi Romà. Després de tres segles de persecució es va convertir en la religió oficial de l'Imperi, amb la conversió del llavors emperador Constantí, cosa que va assegurar la seva expansió a tot Europa, Nord d'Àfrica, i part d'Àsia.
Al segle XI, després d'un període extensiu d'allunyament entre el cristianisme catòlic romà occidental i el cristianisme ortodox de l'est, es produí el Gran Cisma d'Orient, que fou l'esdeveniment que va dividir les dues esglésies. La causa principal del cisma fou la disputa sobre l'autoritat papal: el papa deia tenir autoritat sobre els quatre altres patriarques, i aquests deien que la supremacia del patriarca de Roma era només honorària, i que la seva jurisdicció només era sobre la seva regió, l'occident. Hi havia altres causes menors que van produir el cisma, principalment petits conflictes doctrinals o de pràctiques tradicionals de la litúrgia.
Al segle XVI, hi hagué un moviment de renovació de l'Església Catòlica a l'Europa Occidental, promogut per Martí Luter, anomenat Reforma Protestant. Tot i que la intenció era la renovació, els moviments van acabar amb l'escissió dels grups reformistes i amb l'establiment de noves institucions, principalment, el luteranisme, el calvinisme i l'anabaptisme.A partir del segle XVI, els països europeus van exportar el cristianisme a Amèrica i altres parts del món. El cristianisme és la religió majoritària als Països Catalans fins avui com a la majoria dels països europeus, tot i que el país amb més creients són els Estats Units.


 

miércoles, 23 de febrero de 2011

Abraham i Moisés

ALT PENEDÈS
ALTERNATIVA 2010/2011
3r ESO B
OUARDA BILAL

ABRAHAM
Abraham, es, para la religión judía, cristiana e islámica, el primero de los patriarcas postdiluvianos del pueblo de Israel.
El nombre de «Abraham» significa padre de muchos pueblos y, según el relato del Génesis, Dios se lo impuso a un hombre llamado «Abrán» (o «Abram») en el momento de establecer un pacto con él que incluía su deseo de convertirlo en el origen de un pueblo del que sería su Dios y al que le daría la tierra de Canaán como posesión perpetua.
La historia de Abraham está relatada en el libro del Génesis, desde el capítulo 11, versículo 26 al capítulo 25, versículo 18.
Nacimiento y vocación
Según la Biblia, debió de nacer en Ur de Caldea. Se cree que estuvo en la desembocadura del río Éufrates, según algunos autores hacia el siglo XV a. C. Murió en Hebrón y fue enterrado junto con su mujer y el resto de su familia (Sara, Isaac, Jacob, Rebeca y Lía).
Según la Biblia, Taré, décima generación descendiente de Noé a través de Sem, engendró a Abraham, Nacor y Harán. Harán engendró a Lot sobrino de Abraham.
Harán o Haram falleció en su ciudad natal, Ur Casdim.Abraham se casó con Sarai, la cual era su medio hermana por parte de padre y era estéril. Taré o Teraj, con sus hijos supervivientes y sus familias, marcharon entonces a Canán, pero se asentaron en Jarán (actualmente Harrán, en la Siria mesopotámica), donde Terarttrej murió a los doscientos cinco años de edad.
Tras la muerte de (Taré) Teraj, según relata el Génesis capítulo 12, cuando Abraham tenía setenta y cinco años de edad, Dios Jehová o Yahvé le ordenó salir de su tierra y que fuera «al país que yo te indicaré»,donde Abraham se convertirá en un gran pueblo. De manera que Abraham emigró desde Jarán con Sarai y Lot y sus seguidores y rebaños, y viajaron hasta Canán (Canaán en arameo), donde, en el encinar de Siquem, el Señor le dio tierra a él y su posterioridad. Allí Abraham construyó un altar al Señor y siguió viajando hacia el sur hacía el desierto de Neguev (límite con Egipto).
Coincide hacia esa época la migración de numerosos pueblos tribales desde el sur del Cáucaso hacia la Europa occidental. Según restos arqueológicos, era habitual en esa época el modo de vida nómada, basado en la ganadería trashumante, tal como se describe la de Abraham. También son de esa época algunas tradiciones descritas en el libro del Génesis, capítulo 15, versículo 3, donde se hace referencia asimismo a algunas leyes del código de Hammurabi (Génesis 16:2-6). En esa época, la Biblia relata que se desata una gran hambruna sobre la faz de la tierra (Gen:12:10).

MOISÉS

Moisés es un profeta del judaísmo, el cristianismo, el islam y la fe bahá'í.
Según la Biblia, era hijo de Amram y su mujer Iojebed. Es descrito por la Torá, el texto sagrado del judaísmo, como el hombre encomendado por el Dios Hashem (Yahvé) para liberar al bíblico pueblo hebreo de la esclavitud en Egipto y como su máximo profeta y legislador.
No existen datos históricos que fundamenten la existencia real de Moisés, pues todas las referencias a él son muy posteriores, cuando ya se había formado el judaísmo.
La Torá narra como Moisés lideró junto a su hermano Aarón la salida de los hebreos de Egipto y recibió la Torá de manos del Dios Yahvé —tras haberle sido dictada por inspiración divina— en el monte Sinaí. La Torá comprende la historia de la vida de Moisés y de su pueblo hasta su muerte a la edad de 120 años, que según algunos cálculos exegéticos tuvo lugar en el año judío de 2488, que equivale a 1272 a. C.
El nacimiento de Moisés ocurrió en circunstancias en las cuales el monarca egipcio de la época había ordenado que todos los niños varones que tuviesen los esclavos hebreos fueran arrojados al Nilo. La Torá no especifica la identidad de este faraón, algunos historiadores creen que pudo ser Ramsés II[cita requerida], aunque también se han sugerido otros faraones.
Iojebed, tía paterna (y esposa) del levita hebreo Amram, dio a luz a un hijo varón al que, según el Talmud, llamó Iekutiel, y le mantuvo escondido durante tres meses. Cuando no pudo mantenerlo oculto durante más tiempo pues existía transitoriamente un mandato real de dar muerte a los varones hebreos recién nacidos, en lugar de entregarlo a los soldados egipcios lo colocó a la deriva del Nilo en una pequeña cesta embadurnada con barro en su interior y brea en el exterior, para hacerla impermeable. La hija del faraón, llamada Batía en el Talmud, descubrió al bebé, lo adoptó como su hijo, y lo llamó Moisés, que significa ‘salvado de las aguas’.
Hay multitud de historias e información adicional sobre Moisés en las exégesis rabínicas conocidas como Midrásh, así como en los textos más importantes de la ley oral judía, del Mishná y del Talmud.

Celebraciosn personals

ALT PENEDÈS
ALTERNATIVA 2010/2011
3r ESO B
OUARDA BILAL

1. Circumcisió (Berit Milà)
La circumcisió és el primer manament ordenat pel patriarca Abraham" Aquest és el signe de l'Aliança que s'ha de mantenir per sempre entre jo i vosaltres, és a dir, amb els teus descendents: tots els homes hauran de ser circumcidats." Gn 17,10.
Té un caràcter clarament religiós i és el signe de la incorporació al poble de Déu.
Consisteix a tallar el prepuci o pell que cobreíx el grand. Es realitza quan el nen té vuit dies. En aquest acte el nen passa ser pertinença de Jahvé.La realitza un Mohel, que és l'especialista autoritzat per realitzar aquest ritu. En la circumcisió reben un nom per qual seran cridats en totes els cerimònies.
Si el nedó és una nena, els pares la porten a la pregària del dissabte al máti a la sinagoga al cap d'un mes d'haver nascut. El rabí la beneeix i li posa el nom. Aquesta cerimònia s'anomena Shimhat Bat ("l'alegria de la filla").

El rescat del primogènit
Es realitza trenta dies després d'haver nascut el primer fill noi d'una familia. Segons la tradició tot nen baró pertanyia a Javhé. En aquesta cerimònia el pare aixeca el nen amb el braços i ofereix a Javhé un donatiu que servirà per ajudar a mantenir la sinagoga.

Bar-mitzvà
Vol dir fill de la llei. Se celebra el dissabte següent al dia que el nen fa 13 anys i representa la majoria d'edat religiosa.Des d'aquest moment té l'obligació de complir amb les lleis i rituals jueus.
És la primera vegada que el nen vesteix el tal·lit, se li imposen els filacteris, i llegeix un text de la Torà a la sinagoga. Des de fa uns cinquant anys,les noies també fan una celebració similiar és la Bat Mitzvà.

El matrimoni
Es considera una aliança sagrada. Els nuvis s'instal·len sota una tàlem que simbolitza la futura llar, s'intercanvien els anells, el rabí els ofereix de beure una copa de vi. El vi com a símbol d'estar disposats a compartir un destí comú. El nuvi trenca aquesta copa en record de la destrucció del Temple i fent al·lusió als moments díficils de la vida.

L'enterrament
És una cerimònia molt senzilla i va seguida d'una setmana de dol dins la família. El cadàver ha de ser enterrat el més aviatl possible, es recita una pregària i els homes es fan un tall a la solapa del vestit, que simbolitza que davant la mort no cal resultar atractiu. La familia del difunt observa set dies de dol, tapen els miralls, seuen en cadires baixes i es treuen les sabates.
No hi ha referència a la resurrecció ni a la vida eterna perquè el que compta  per un jueu és el compliment de la LLei en aquesta vida.Els jueus dipositen pedres al damunt de la tomba com a testimoni del record que en serven.

Temples

ALT PENEDÈS
ALTERNATIVA 2010/2011
3r ESO B
OUARDA BILAL


El temple de Jerusalem pel rei Salomó era el lloc més important de la religió jueva. Representava la presència de Déu enmig del poble. Tot els jueus havien d'anar al Temple un cop l'any a fer els sacrificis d'animals que manava la LLei, durant alguna de les festes religioses. La Pasqua era el moment clau per acudir al Temple a presentar sacrificis.
Al 70 dC els romans van destruir el Temple i mai s'ha tornat a reconstruir. Avui dia es manté en peu un dels murs de l'antic temple, conegut com el mur de les lamentacions. Jueus de tot el món preguen davant el mur i ploren per la pèrdua del seu lloc sagrat. En les excletxes de les pedres les persones dipositen supliques a Jahvé o el penediment per les faltes comeses.
Dins del Temple , hi havien diverses zones on no tothom podia entrar-hi.
Porta principal: Era la porta per la que s'entrava al recinte del Temple. Al seu costat hi havia una làpida de pedra que prohibia l'entrada als no jueus sota pena de mort.
Pati de les dones: Es trobava just a continuació de la porta principal. Tots el jueus podien entrar-hi era l'únic lloc on es permetia la presència de les dones.
Pati dels homes: Era un pati molt petit, dalt de les escales al fons del pati de les dones. Només els homes i els nens d'una certa edat podien entrar-hi. Des d'allà presenciaven com els sacerdots oferien els sacrificis a Jahvé.
Altar major: Altar de pedra on el sacerdot oferia el sacrifici.
Pati dels sacerdots: Situat entre l'altar major i el Sant dels Sants. Només els sacerdots podien entrar-hi.
Sant dels Sants: Cambra al fons del Temple on es guardava l'arca de l'Aliança i les taules de la LLei. Els jueus creien que Déu habitava allà. El Sum Sacerdot era l'únic que podia entrar-hi i només un cop l'any.
Pati del gentils: Gran pati a la dreta de la porta principal. Únic lloc on podien entrar els no jueus.
LA SINAGOGA
Després de la destrucció del Temple, el centre religiós de les comunitats jueves és la sinagoga, on es reuneixen per als actes del culte.
La base de les celebracions consisteixen en la lectura de la Torà, en un lloc preferent hi ha l'armari de la Torà on es guarden els rotlles. No es llegeix la Torà en un llibre  sinó en un rotlle.
La part més essencial s'anomena "l'arca Sagrada". Al costat hi ha una llantia que la il·lumina, davant hi ha una tarima, bimà, des de la qual es llegeixen les Escriptures.
Les dones i els nens de menys de 13 anys estan separats.

Símbols i objectes sagrats del judaisme

ALT PENEDÈS
ALTERNATIVA 2010/2011

3r ESO B
OUARDA BILAL

Maguen David
Aquesta estrella de sis puntes, representa les dotze tribus d'Israel. La forma de dos triangles,l'un cap amunt i l'altre cap avall simbolitzen la possibilitat de l'ésser humà d'elevar-se a qüestions espirituals o de rebaixar-se a assumptes materials.Actualment és el símbol de l'Estat d'Israel.

El shofar
És el corn que es fa sonar per anunciar els dies més sagrats de l'any com el Rosh Hashanah, o el Iom Kippur en el que el so de shofar convoca a la reflexió i al penediment.

La menorah
És el canelobre de set braços que s'encenia al Temple de Jerusalem. Durant la festa de Hanukka s'encenen les espelmes d'un canelobre que recorda el del Temple.

La mezuzà
Al costat de la porta de les cases jueves hi ha col·locada una capseta allargada i conté fragments de l'Escriptura. La besen en entrar i en sortir de casa.

Festes jueves

ALT PENEDÈS
ALTERNATIVA 2010/2011

3r ESO B
OUARDA BILAL

Els jueus celebraven cinc festes principals: Pascua, Pentecosta, festival de la Collita, festa de les Trompetes i dia de l'Expiació. A més d'aquestes se celebraven cada dissabte i festes menors. Divendres a la nit sonaven les trompetes del Sabbath i tots havien d'interrompre la feina perquè la Llei mosaica prohibia qualsevol mena de labor en dissabte. Fins i tot els àpats devien preparar-se el divendres. Al matí es congregaven en la sinagoga.

Dies tradicionals

Roix ha-Xanà
Roix ha-Xanà és la festivitat d'any nou i té lloc l'1 de tixrí. Té l'origen en la Misnà, i segons la tradició és el dia que la creació del món fou completada. La diada se celebra bufant el xofar, un corn de banya de moltó. També es duu a terme el taixlikh, que consisteix a llençar pedres o pans a l'aigua per netejar simbòlicament els pecats. Té una durada de dos dies.
 Deu dies de penediment
Entre el Roix ha-Xanà i el Yom Kippur hi ha un període de deu dies conegut amb el nom de Yamim noraïm, deu dies de penediment. En aquestes dates és altament recomanable practicar la Teixuvà, és a dir, reflexionar sobre un mateix i els actes propis, i penedint-se dels pecats comesos. El penediment es pot exterioritzar amb pregàries matinals, que prenen un aire de penediment apropiat per a l'ocasió, amb dejuni o amb autoreflexió.
 Yom Kippur
El Yom Kippur és considerat pels jueus la festivitat més sagrada i solemne de l'any. El tema central és l'expiació i la reconciliació, i és prohibit menjar, beure, banyar-se i mantenir relacions sexuals. La vigília és tradicional fer servir el Micvé. El dejuni comença amb la posta de sol i té lloc el 10 de tixrí. Es canta la pregària del Kol Nidré (en arameu, tots els vots), que és una anul·lació dels vots religiosos fets amb Déu. La celebració acaba tornant a bufar el corn xofar. Contràriament a la creença popular, el Yom Kippur no és una diada trista. Els jueus sefardites l'anomenen "dejuni blanc".
 Sukkot
Sukkot o "Festa dels Tabernacles", és un dels tres festivals de pelegrinatge mencionats a la Bíblia. Els jueus han de passar la festivitat en un tabernacle, construït amb normes específiques, i acostumen a menjar-hi, tot i que alguns fins i tot també hi dormen. Té lloc el 15 de tixrí.
 Festa de la Torà
Simhat Torà o "Festa de la Torà" se celebra el 23 de tixrí, l'endemà de Xeminí Atséret (novè dia de Sukkot) a la diàspora, mentre que a Israel se celebra el mateix dia que Xeminí Atséret, és a dir el vuitè dia de Sukkot. Es llegeix la darrera part de la Torà, completant el cicle anual, i el primer capítol del Gènesi. La diada és especialment festiva i tots els participants, joves i vells, hi prenen part activament.
 Hanukkà
Hanukkà o "Festival dels Llums" té els orígens als llibres Primer i Segon de Macabeus, que no formen part de la Tanakh, sinó dels llibres deuterocanònics. El miracle de les reserves d'oli per a un dia que en van durar vuit es descrigué per primer cop al Talmud.

Hanukkà marca la derrota de les tropes selèucides que havien provat d'impedir als jueus de practicar el judaisme. Judes Macabeu i els seus germans destruïren les forces dels selèucides i van rededicar el Temple de Jerusalem. El ritual del festival marca l'encesa d'una espelma cada dia dels vuit dies de Hanukkà mitjançant una espelma extra i especial anomenada xamaix.

Amb la comercialització del Nadal cristià durant el segle XX i l'intercanvi de regals, Nadal ha esdevingut la festa principal del món occidental. Després de l'establiment de l'estat d'Israel, Hanukkà va començar a servir, a més de com a celebració dels esforços del poble d'Israel per a sobreviure, com a festivitat d'intercanvi de regals que pogués funcionar com a alternativa al Nadal. Tanmateix, Hanukkà sempre ha tingut una especial importància festiva per als nens.
 Tu bi-Xevat
Tu bi-Xevat és la festa d'any nou dels arbres. Té lloc el 15 de xevat i va ser establert per la Misnà com el dia per a portar delmes en espècies (especialment fruita). Encara se celebra actualment.
Purim
Purim commemora els esdeveniments que van tenir lloc al llibre d'Ester. Es celebra el 14 d'adar; al vespre es fa el dejuni d'Ester i després es procedeix a la lectura i la representació de la història d'Ester, fent crits menyspreadors cada cop que apareix el nom d'Haman. Un altre costum de Purim és anar disfressats i lliurar petits paquets amb menjar i beguda als més pobres i necessitats. A l'Israel actual se solen organitzar desfilades als carrers majors dels pobles.
 Pasqua jueva
La Pésah o "Pasqua jueva" commemora l'alliberament israelita de l'esclavatge egipci. El primer sopar (o séder) té lloc amb l'inici del 15 de nissan i el segon sopar amb l'inici del 16 de nissan. Aquesta nit els jueus comencen a comptar els 49 dies de l'Ómer, és a dir, fan un compte enrere des del dia que partiren d'Egipte fins al dia que arribaren al mont Sinaí. En aquesta festivitat és prohibit de menjar aliments fermentats.
Pentecosta jueva
Xavuot o "Pentecosta jueva", la festa de les setmanes, és un dels tres festivals de pelegrinatge prescrits per la Torà. Xavuot marca la fi del compte de l'Ómer, el període entre la Pasqua i la Pentecosta, i té lloc els dies 6 i 7 de sivan. Segons la tradició rabínica, aquest dia els israelites van rebre els Deu Manaments de Déu. Durant la festivitat, es llegeixen a la sinagoga el passatge de la Torà que conté els Deu Manaments i el llibre de Rut. Tradicionalment, es mengen aliments lactis.
Les tres setmanes i els nou dies
Tres setmanes (del 17 de tammuz a l'1 d'av) i els nou dies (de l'1 d'av al 9 d'av) són dies tristos i de reflexió. Serveixen per a preparar Tixà be-Av, i recorden la destrucció romana de Jerusalem. En aquest període, i en especial durant els nou dies, hom no es casa, no menja carn, no beu vi ni es talla els cabells.
 Tixà be-Av
Tixà be-Av, el 9 d'av, és un dia de dejuni que commemora dos dels dies més tristos de la història jueva: les dues destruccions del Temple de Jerusalem, els anys 587 aC i 70 dC. Les expulsions dels jueus d'Anglaterra (1290) i Espanya (1492) també van ser aquest dia, així com l'inici de la Primera Guerra Mundial (que relacionen amb l'inici de la Segona i l'Holocaust).
EL SABAT

El sàbat és un dia de descans per als jueus, que comença el divendres quan el sol es pon i acaba amb la posta del sol del dissabte. Es sàbat es basa en dos principis : la creació del món en sis dies i el setè dia de descans. És un dia que combina rituals col·lectius, a la sinagoga i en família, i moments de reflexió interior. Hi ha moltes activitats que no es poder fer.

Ritual i simbolisme

El divendres al vespre, els jueus celebre el sàbat pregant a la sinagoga, i després tornen a casa, on les dones fan la benedicció de les espelmes per anunciar l'arribada del sàbat. El sopar comença amb el kiddush, que consisteix a consagrar una copa de vi mentre el pare diu una pregària (Proverbis 31) per beneir el dia, els seus infants i la seva dona . Després es procedeix a la partició del pa per recordar l'ofrena feta al temple de Jerusalem. En general , els pans enriquits amb ous i sucre i amb llavors escampades pel damunt, tenen forma de trena. Se'n serveixen dos, per recordar al doble porció de mannà que Moisés, durant la travessa pel desert del Sinaí, va demanar als israelites que recollisin el divendres per no haver de treballar l'endemà (sàbat). Els pans estan recoberts d'un vel blanc que evoca el mannà. D'altra banda ,al moment de menjar pa, s'hi posa una mica de sal per recordar el pacte de Déu (Nombres 18,18).Durant el sopar, es pot discutir sobre la Torà, i també es canta, un cant freqüent és el Salm 126, que recorda el retorn dels exiliats a Sió, símbol de la salvació definitiva.
El dissabte al matí, té lloc un servei religiós a la sinagoga. El cor de la cerimònia és la lectura del rotlle de la Torà. Es pronuncien pregàries  per la pau, pel país, per la salut,..De retorn a casa, la gent menja un plat típic fet amb faves, carn i patates.

La tarda del dissabte es dedica al descans (migdiada, passejada) i a la relació personal amb Déu (lectura, meditació,etc...) L'acabament del sàbat es diu havdalah, " distinció" :és una cerimònia que insisteix en la distinció del sàbat i dels dies de la setmana, del sagrat i del profà, del dia i de la nit, d'Israel i de les nacions, és a dir, dels no jueus que no  celebren el sàbat. Es beu una copa de vi perquè és un dia de festa i s'inspira profundament una capsa de les espècies per reconfortar-se i començar bé la setmana. Tots allarguen les mans cap a la llum, que té forma d'espelma allargada, i reciten drets la canço " Eliahuha Navi" ( Elies el profeta) que demana a Elies que torni l'era messiànica.



domingo, 20 de febrero de 2011

LLIBRES DEL JUDAISME EN DETALL

TANAK
És el nom  que rep la Bíblia Hebrea, s'anomena d'aquesta manera perquè pren la primera lletra de cada una de les tres parts en què està dividida: Torà, Neviïm, Ketuvim.
NEViïN
Neviïm o llibres profètics ( Josué, Samuel,Isaïes,Jeremies, Ezequiel, Joel,Amós, Jonàs, Zacaries) expliquen els ideals ètics i religiosos d'Israel.
 TORÀ
És el llibre sagrat dels jueus que conté la memòria històrica del poble d'Israel i també les bases de la pràctica religiosa.
Torà vol dir ensenyament, instrucció,guia,perquè mostra a la persona el camí que ha de seguir en la seva vida. És la revelació de la llei de Yahvé. També és anomenada LLei escrita.
Comprèn els cinc primers llibres de l'Antic Testament:
Gènesi:LLibre que relata la creació del món fins a l'estada dels israelites a Egipte.
Èxode: Relata l'esclavitud dels israelites a Egipte i la seva sortida guiada per Moisés, inclou la revelació dels deu manaments i les primeres lleis en el desert.
Levític: Llibre que és un codi de conducta en el que s'especifiquen les relacions familiars,les prescripcions alimentàries, les funcions sacerdotals,...
Nombres: Relata els esdeveniments que succeïren en el desert fins l'arribada de les dotze tribus d' Israel  a la terra de Canaan.
Deuteronomi: Acaba amb la mort de Moisés i és considerat com el seu testament.
 KETUVIM
Són llibres de saviesa,salms, relats i poemes ( Salms, Job, Proverbis, Rut, Càntic dels Càntics, Lamentacions, Ester, Daniel etc...)
EL TALMUD
Està format per un conjunt de comentaris sobre el Tanak i ocupa el segon lloc  en importàcia en la religió jueva després de la Torà.
En un primer moment el Talmud es transmetia oralment, però un grup de rabins va decidir redactar en hebreu els comentaris de la Torà per tal que no es perdessin . Per això se l'anomena LLei Oral.
El Talmud es considera revelat per Jahvé a Moisés, el qual es va trasmetre a les persones que el van succeir, i són els rabins els qui al llarg dels segles, s'han ocupat d'ampliar-ho i conservar-lo.
El Talmud tracta sobre tots els aspectes de la vida : consells comercials, històries, qüestions filosòfiques...per una persona jueva el judaisme no és només una religió, és una manera de viure.
Tota la vida d'una persona està regida per la Torà i el Talmud.

El Talmud està format de dues parts: la Mixnà i la Guemarà.
La Mixnà
Significa ensenyament, renovació. És una col·lecció de lleis basades en la Torà. És una explicació de les coses no escrites de la LLei. És una repetició de la LLei, però dóna pautes per a l'acompliment de la Llei.Està dividida en sis parts: agricultura, llei matrimonial, danys ,lleis civils i matrimonials, santedat, ofrenes i sacrificis, puresa i impuresa ritual, festes establertes.
La Guemarà
La Mixnà un cop escrita es va anar comentant  en les escoles rabiniques. Aquest conjunt de comentaris extensos sobre la Mixnà forma la Guemarà.
El Midraix
La paraula Midraix vol dir recerca, estudi, explicació. El midraix fa servir històries, mites, jocs de paraules per explicar les escritures
L'estudi de la Torà
Els jueus afirmen que Déu ho perdona gairebé tot, excepte descuidar-se d'estudiar la Torà. L'aprenentatge és un compromís religiós. El pare té l'obligació de transmetre als fills els coneixements i la tradició. El rabí, com a profesor religiós, també és un personatge central en la vida d'un jueu.
ELs textos de la Torà són llegits i rellegits, interpretats i reinterpretats.
El Sefer Torah ( els rotlles de la Torà)

Els jueus tracten amb enorme veneració els rotlles de la Torà, fins i tot quan no és el moment del culte. No els poden tocar amb les mans , i per això a les sinagoges fan servir un punter que ajuda aseguir les línies durant les lectures. S'anomena yad.
 Els símbols que es porten al moment de llegir la Torà
Els homes i els nens (les dones no) han de portar la kippa damunt del cap en signe de respecte a Déu (alguns creients la porten sempre), el talith, un xal amb franges ( que la Torà ordena portar) que serveix de recordatori dels deures  respecte de Déu, i els tefillin, dos estoigs de cuir fixats al front i a l'avantbraç que contenen quatre citacions bíbliques escrites sobre pergamí.