jueves, 26 de mayo de 2011

Ccristianisme; Història

Ouarda Bilal
3r ESO B
Alt Penedès.

El cristianisme basada en la vida i els ensenyaments de Jesús de Natzaret segons es presenta en el Nou Testament.
Els adherents de la fe crisitana, coneguts com a "cristians"del grec 'Χριστιανός, khristianóus creuen que Jesús és el Messies profetitzat al Tanakh (aquella secció de l'escriptura comuna al cristianisme i el judaisme, i que es correspon a l'Antic Testament de la Bíblia cristiana). El fonament de la teologia cristiana s'expressa en els primers credos ecumènics els quals contenen declaracions que són generalment acceptades per la majoria dels creients de la fe cristiana. Aquestes professions de fe declaren que Jesús patí, morí per crucifixió, fou enterrat i ressuscità dels morts per obrir el cel a tots els que creuen en ell i confien en ell per a la remissió dels seus pecats. Aquests credos també ensenyen que Jesús ascendí al cel i que tornarà a la terra per jutjar els vius i els morts. Segons la fe cristiana, Jesús és considerat un model de vida virtuosa, així com salvador i Déu encarnat.[4] El missatge de la vida i obra de Jesús es coneix com l'Evangeli del grec ευαγγέλιον, euangélion, literalment "bon missatge" o "bones notícies".
El cristianisme començà com a secta del judaisme,]que s'originà en la regió mediterrània oriental, creixent ràpidament en nombre de creients i en influència amb el pas del temps fins convertir-se en la religió dominant de l'Imperi Romà. Durnat l'Edat Mitjana, la major part d'Europa fou cristianitzada i existiren minories importants de cristians a l'Orient Mitjà, el nord d'Àfrica i algunes regions de l'Índia. Després de l'Era dels descobriments i degut a les missions i colonitzacions, els cristianisme s'estengué a Amèrica, Austràlia i altres regions del món. Al començament del segle XXI, hi havia al voltant de 1.500 milions d'adherents,[o el 33,2% de la població mundial.


Els únics documents històrics sobre el començament del cristianisme són els evangelis del Nou Testament i el llibre dels Fets dels Apòstols. El cristianisme es va originar al segle I a partir del judaisme, immediatament després de la mort de Jesús de Natzaret. Els creients van ser anomenats cristians per primera vegada a Antioquia, on es van establir després de la persecució inicial a Judea.
Després del Concili de Jerusalem, els primers seguidors de Jesús, originalment jueus, segons la tradició cristiana, per revelació de l'Esperit Sant, van acceptar als gentils (no jueus) a la fe cristiana. L'apòstol Pau va portar l'evangeli a diverses regions de l'imperi Romà. Després de tres segles de persecució es va convertir en la religió oficial de l'Imperi, amb la conversió del llavors emperador Constantí, cosa que va assegurar la seva expansió a tot Europa, Nord d'Àfrica, i part d'Àsia.
Al segle XI, després d'un període extensiu d'allunyament entre el cristianisme catòlic romà occidental i el cristianisme ortodox de l'est, es produí el Gran Cisma d'Orient, que fou l'esdeveniment que va dividir les dues esglésies. La causa principal del cisma fou la disputa sobre l'autoritat papal: el papa deia tenir autoritat sobre els quatre altres patriarques, i aquests deien que la supremacia del patriarca de Roma era només honorària, i que la seva jurisdicció només era sobre la seva regió, l'occident. Hi havia altres causes menors que van produir el cisma, principalment petits conflictes doctrinals o de pràctiques tradicionals de la litúrgia.
Al segle XVI, hi hagué un moviment de renovació de l'Església Catòlica a l'Europa Occidental, promogut per Martí Luter, anomenat Reforma Protestant. Tot i que la intenció era la renovació, els moviments van acabar amb l'escissió dels grups reformistes i amb l'establiment de noves institucions, principalment, el luteranisme, el calvinisme i l'anabaptisme.A partir del segle XVI, els països europeus van exportar el cristianisme a Amèrica i altres parts del món. El cristianisme és la religió majoritària als Països Catalans fins avui com a la majoria dels països europeus, tot i que el país amb més creients són els Estats Units.


 

miércoles, 23 de febrero de 2011

Abraham i Moisés

ALT PENEDÈS
ALTERNATIVA 2010/2011
3r ESO B
OUARDA BILAL

ABRAHAM
Abraham, es, para la religión judía, cristiana e islámica, el primero de los patriarcas postdiluvianos del pueblo de Israel.
El nombre de «Abraham» significa padre de muchos pueblos y, según el relato del Génesis, Dios se lo impuso a un hombre llamado «Abrán» (o «Abram») en el momento de establecer un pacto con él que incluía su deseo de convertirlo en el origen de un pueblo del que sería su Dios y al que le daría la tierra de Canaán como posesión perpetua.
La historia de Abraham está relatada en el libro del Génesis, desde el capítulo 11, versículo 26 al capítulo 25, versículo 18.
Nacimiento y vocación
Según la Biblia, debió de nacer en Ur de Caldea. Se cree que estuvo en la desembocadura del río Éufrates, según algunos autores hacia el siglo XV a. C. Murió en Hebrón y fue enterrado junto con su mujer y el resto de su familia (Sara, Isaac, Jacob, Rebeca y Lía).
Según la Biblia, Taré, décima generación descendiente de Noé a través de Sem, engendró a Abraham, Nacor y Harán. Harán engendró a Lot sobrino de Abraham.
Harán o Haram falleció en su ciudad natal, Ur Casdim.Abraham se casó con Sarai, la cual era su medio hermana por parte de padre y era estéril. Taré o Teraj, con sus hijos supervivientes y sus familias, marcharon entonces a Canán, pero se asentaron en Jarán (actualmente Harrán, en la Siria mesopotámica), donde Terarttrej murió a los doscientos cinco años de edad.
Tras la muerte de (Taré) Teraj, según relata el Génesis capítulo 12, cuando Abraham tenía setenta y cinco años de edad, Dios Jehová o Yahvé le ordenó salir de su tierra y que fuera «al país que yo te indicaré»,donde Abraham se convertirá en un gran pueblo. De manera que Abraham emigró desde Jarán con Sarai y Lot y sus seguidores y rebaños, y viajaron hasta Canán (Canaán en arameo), donde, en el encinar de Siquem, el Señor le dio tierra a él y su posterioridad. Allí Abraham construyó un altar al Señor y siguió viajando hacia el sur hacía el desierto de Neguev (límite con Egipto).
Coincide hacia esa época la migración de numerosos pueblos tribales desde el sur del Cáucaso hacia la Europa occidental. Según restos arqueológicos, era habitual en esa época el modo de vida nómada, basado en la ganadería trashumante, tal como se describe la de Abraham. También son de esa época algunas tradiciones descritas en el libro del Génesis, capítulo 15, versículo 3, donde se hace referencia asimismo a algunas leyes del código de Hammurabi (Génesis 16:2-6). En esa época, la Biblia relata que se desata una gran hambruna sobre la faz de la tierra (Gen:12:10).

MOISÉS

Moisés es un profeta del judaísmo, el cristianismo, el islam y la fe bahá'í.
Según la Biblia, era hijo de Amram y su mujer Iojebed. Es descrito por la Torá, el texto sagrado del judaísmo, como el hombre encomendado por el Dios Hashem (Yahvé) para liberar al bíblico pueblo hebreo de la esclavitud en Egipto y como su máximo profeta y legislador.
No existen datos históricos que fundamenten la existencia real de Moisés, pues todas las referencias a él son muy posteriores, cuando ya se había formado el judaísmo.
La Torá narra como Moisés lideró junto a su hermano Aarón la salida de los hebreos de Egipto y recibió la Torá de manos del Dios Yahvé —tras haberle sido dictada por inspiración divina— en el monte Sinaí. La Torá comprende la historia de la vida de Moisés y de su pueblo hasta su muerte a la edad de 120 años, que según algunos cálculos exegéticos tuvo lugar en el año judío de 2488, que equivale a 1272 a. C.
El nacimiento de Moisés ocurrió en circunstancias en las cuales el monarca egipcio de la época había ordenado que todos los niños varones que tuviesen los esclavos hebreos fueran arrojados al Nilo. La Torá no especifica la identidad de este faraón, algunos historiadores creen que pudo ser Ramsés II[cita requerida], aunque también se han sugerido otros faraones.
Iojebed, tía paterna (y esposa) del levita hebreo Amram, dio a luz a un hijo varón al que, según el Talmud, llamó Iekutiel, y le mantuvo escondido durante tres meses. Cuando no pudo mantenerlo oculto durante más tiempo pues existía transitoriamente un mandato real de dar muerte a los varones hebreos recién nacidos, en lugar de entregarlo a los soldados egipcios lo colocó a la deriva del Nilo en una pequeña cesta embadurnada con barro en su interior y brea en el exterior, para hacerla impermeable. La hija del faraón, llamada Batía en el Talmud, descubrió al bebé, lo adoptó como su hijo, y lo llamó Moisés, que significa ‘salvado de las aguas’.
Hay multitud de historias e información adicional sobre Moisés en las exégesis rabínicas conocidas como Midrásh, así como en los textos más importantes de la ley oral judía, del Mishná y del Talmud.

Celebraciosn personals

ALT PENEDÈS
ALTERNATIVA 2010/2011
3r ESO B
OUARDA BILAL

1. Circumcisió (Berit Milà)
La circumcisió és el primer manament ordenat pel patriarca Abraham" Aquest és el signe de l'Aliança que s'ha de mantenir per sempre entre jo i vosaltres, és a dir, amb els teus descendents: tots els homes hauran de ser circumcidats." Gn 17,10.
Té un caràcter clarament religiós i és el signe de la incorporació al poble de Déu.
Consisteix a tallar el prepuci o pell que cobreíx el grand. Es realitza quan el nen té vuit dies. En aquest acte el nen passa ser pertinença de Jahvé.La realitza un Mohel, que és l'especialista autoritzat per realitzar aquest ritu. En la circumcisió reben un nom per qual seran cridats en totes els cerimònies.
Si el nedó és una nena, els pares la porten a la pregària del dissabte al máti a la sinagoga al cap d'un mes d'haver nascut. El rabí la beneeix i li posa el nom. Aquesta cerimònia s'anomena Shimhat Bat ("l'alegria de la filla").

El rescat del primogènit
Es realitza trenta dies després d'haver nascut el primer fill noi d'una familia. Segons la tradició tot nen baró pertanyia a Javhé. En aquesta cerimònia el pare aixeca el nen amb el braços i ofereix a Javhé un donatiu que servirà per ajudar a mantenir la sinagoga.

Bar-mitzvà
Vol dir fill de la llei. Se celebra el dissabte següent al dia que el nen fa 13 anys i representa la majoria d'edat religiosa.Des d'aquest moment té l'obligació de complir amb les lleis i rituals jueus.
És la primera vegada que el nen vesteix el tal·lit, se li imposen els filacteris, i llegeix un text de la Torà a la sinagoga. Des de fa uns cinquant anys,les noies també fan una celebració similiar és la Bat Mitzvà.

El matrimoni
Es considera una aliança sagrada. Els nuvis s'instal·len sota una tàlem que simbolitza la futura llar, s'intercanvien els anells, el rabí els ofereix de beure una copa de vi. El vi com a símbol d'estar disposats a compartir un destí comú. El nuvi trenca aquesta copa en record de la destrucció del Temple i fent al·lusió als moments díficils de la vida.

L'enterrament
És una cerimònia molt senzilla i va seguida d'una setmana de dol dins la família. El cadàver ha de ser enterrat el més aviatl possible, es recita una pregària i els homes es fan un tall a la solapa del vestit, que simbolitza que davant la mort no cal resultar atractiu. La familia del difunt observa set dies de dol, tapen els miralls, seuen en cadires baixes i es treuen les sabates.
No hi ha referència a la resurrecció ni a la vida eterna perquè el que compta  per un jueu és el compliment de la LLei en aquesta vida.Els jueus dipositen pedres al damunt de la tomba com a testimoni del record que en serven.

Temples

ALT PENEDÈS
ALTERNATIVA 2010/2011
3r ESO B
OUARDA BILAL


El temple de Jerusalem pel rei Salomó era el lloc més important de la religió jueva. Representava la presència de Déu enmig del poble. Tot els jueus havien d'anar al Temple un cop l'any a fer els sacrificis d'animals que manava la LLei, durant alguna de les festes religioses. La Pasqua era el moment clau per acudir al Temple a presentar sacrificis.
Al 70 dC els romans van destruir el Temple i mai s'ha tornat a reconstruir. Avui dia es manté en peu un dels murs de l'antic temple, conegut com el mur de les lamentacions. Jueus de tot el món preguen davant el mur i ploren per la pèrdua del seu lloc sagrat. En les excletxes de les pedres les persones dipositen supliques a Jahvé o el penediment per les faltes comeses.
Dins del Temple , hi havien diverses zones on no tothom podia entrar-hi.
Porta principal: Era la porta per la que s'entrava al recinte del Temple. Al seu costat hi havia una làpida de pedra que prohibia l'entrada als no jueus sota pena de mort.
Pati de les dones: Es trobava just a continuació de la porta principal. Tots el jueus podien entrar-hi era l'únic lloc on es permetia la presència de les dones.
Pati dels homes: Era un pati molt petit, dalt de les escales al fons del pati de les dones. Només els homes i els nens d'una certa edat podien entrar-hi. Des d'allà presenciaven com els sacerdots oferien els sacrificis a Jahvé.
Altar major: Altar de pedra on el sacerdot oferia el sacrifici.
Pati dels sacerdots: Situat entre l'altar major i el Sant dels Sants. Només els sacerdots podien entrar-hi.
Sant dels Sants: Cambra al fons del Temple on es guardava l'arca de l'Aliança i les taules de la LLei. Els jueus creien que Déu habitava allà. El Sum Sacerdot era l'únic que podia entrar-hi i només un cop l'any.
Pati del gentils: Gran pati a la dreta de la porta principal. Únic lloc on podien entrar els no jueus.
LA SINAGOGA
Després de la destrucció del Temple, el centre religiós de les comunitats jueves és la sinagoga, on es reuneixen per als actes del culte.
La base de les celebracions consisteixen en la lectura de la Torà, en un lloc preferent hi ha l'armari de la Torà on es guarden els rotlles. No es llegeix la Torà en un llibre  sinó en un rotlle.
La part més essencial s'anomena "l'arca Sagrada". Al costat hi ha una llantia que la il·lumina, davant hi ha una tarima, bimà, des de la qual es llegeixen les Escriptures.
Les dones i els nens de menys de 13 anys estan separats.

Símbols i objectes sagrats del judaisme

ALT PENEDÈS
ALTERNATIVA 2010/2011

3r ESO B
OUARDA BILAL

Maguen David
Aquesta estrella de sis puntes, representa les dotze tribus d'Israel. La forma de dos triangles,l'un cap amunt i l'altre cap avall simbolitzen la possibilitat de l'ésser humà d'elevar-se a qüestions espirituals o de rebaixar-se a assumptes materials.Actualment és el símbol de l'Estat d'Israel.

El shofar
És el corn que es fa sonar per anunciar els dies més sagrats de l'any com el Rosh Hashanah, o el Iom Kippur en el que el so de shofar convoca a la reflexió i al penediment.

La menorah
És el canelobre de set braços que s'encenia al Temple de Jerusalem. Durant la festa de Hanukka s'encenen les espelmes d'un canelobre que recorda el del Temple.

La mezuzà
Al costat de la porta de les cases jueves hi ha col·locada una capseta allargada i conté fragments de l'Escriptura. La besen en entrar i en sortir de casa.

Festes jueves

ALT PENEDÈS
ALTERNATIVA 2010/2011

3r ESO B
OUARDA BILAL

Els jueus celebraven cinc festes principals: Pascua, Pentecosta, festival de la Collita, festa de les Trompetes i dia de l'Expiació. A més d'aquestes se celebraven cada dissabte i festes menors. Divendres a la nit sonaven les trompetes del Sabbath i tots havien d'interrompre la feina perquè la Llei mosaica prohibia qualsevol mena de labor en dissabte. Fins i tot els àpats devien preparar-se el divendres. Al matí es congregaven en la sinagoga.

Dies tradicionals

Roix ha-Xanà
Roix ha-Xanà és la festivitat d'any nou i té lloc l'1 de tixrí. Té l'origen en la Misnà, i segons la tradició és el dia que la creació del món fou completada. La diada se celebra bufant el xofar, un corn de banya de moltó. També es duu a terme el taixlikh, que consisteix a llençar pedres o pans a l'aigua per netejar simbòlicament els pecats. Té una durada de dos dies.
 Deu dies de penediment
Entre el Roix ha-Xanà i el Yom Kippur hi ha un període de deu dies conegut amb el nom de Yamim noraïm, deu dies de penediment. En aquestes dates és altament recomanable practicar la Teixuvà, és a dir, reflexionar sobre un mateix i els actes propis, i penedint-se dels pecats comesos. El penediment es pot exterioritzar amb pregàries matinals, que prenen un aire de penediment apropiat per a l'ocasió, amb dejuni o amb autoreflexió.
 Yom Kippur
El Yom Kippur és considerat pels jueus la festivitat més sagrada i solemne de l'any. El tema central és l'expiació i la reconciliació, i és prohibit menjar, beure, banyar-se i mantenir relacions sexuals. La vigília és tradicional fer servir el Micvé. El dejuni comença amb la posta de sol i té lloc el 10 de tixrí. Es canta la pregària del Kol Nidré (en arameu, tots els vots), que és una anul·lació dels vots religiosos fets amb Déu. La celebració acaba tornant a bufar el corn xofar. Contràriament a la creença popular, el Yom Kippur no és una diada trista. Els jueus sefardites l'anomenen "dejuni blanc".
 Sukkot
Sukkot o "Festa dels Tabernacles", és un dels tres festivals de pelegrinatge mencionats a la Bíblia. Els jueus han de passar la festivitat en un tabernacle, construït amb normes específiques, i acostumen a menjar-hi, tot i que alguns fins i tot també hi dormen. Té lloc el 15 de tixrí.
 Festa de la Torà
Simhat Torà o "Festa de la Torà" se celebra el 23 de tixrí, l'endemà de Xeminí Atséret (novè dia de Sukkot) a la diàspora, mentre que a Israel se celebra el mateix dia que Xeminí Atséret, és a dir el vuitè dia de Sukkot. Es llegeix la darrera part de la Torà, completant el cicle anual, i el primer capítol del Gènesi. La diada és especialment festiva i tots els participants, joves i vells, hi prenen part activament.
 Hanukkà
Hanukkà o "Festival dels Llums" té els orígens als llibres Primer i Segon de Macabeus, que no formen part de la Tanakh, sinó dels llibres deuterocanònics. El miracle de les reserves d'oli per a un dia que en van durar vuit es descrigué per primer cop al Talmud.

Hanukkà marca la derrota de les tropes selèucides que havien provat d'impedir als jueus de practicar el judaisme. Judes Macabeu i els seus germans destruïren les forces dels selèucides i van rededicar el Temple de Jerusalem. El ritual del festival marca l'encesa d'una espelma cada dia dels vuit dies de Hanukkà mitjançant una espelma extra i especial anomenada xamaix.

Amb la comercialització del Nadal cristià durant el segle XX i l'intercanvi de regals, Nadal ha esdevingut la festa principal del món occidental. Després de l'establiment de l'estat d'Israel, Hanukkà va començar a servir, a més de com a celebració dels esforços del poble d'Israel per a sobreviure, com a festivitat d'intercanvi de regals que pogués funcionar com a alternativa al Nadal. Tanmateix, Hanukkà sempre ha tingut una especial importància festiva per als nens.
 Tu bi-Xevat
Tu bi-Xevat és la festa d'any nou dels arbres. Té lloc el 15 de xevat i va ser establert per la Misnà com el dia per a portar delmes en espècies (especialment fruita). Encara se celebra actualment.
Purim
Purim commemora els esdeveniments que van tenir lloc al llibre d'Ester. Es celebra el 14 d'adar; al vespre es fa el dejuni d'Ester i després es procedeix a la lectura i la representació de la història d'Ester, fent crits menyspreadors cada cop que apareix el nom d'Haman. Un altre costum de Purim és anar disfressats i lliurar petits paquets amb menjar i beguda als més pobres i necessitats. A l'Israel actual se solen organitzar desfilades als carrers majors dels pobles.
 Pasqua jueva
La Pésah o "Pasqua jueva" commemora l'alliberament israelita de l'esclavatge egipci. El primer sopar (o séder) té lloc amb l'inici del 15 de nissan i el segon sopar amb l'inici del 16 de nissan. Aquesta nit els jueus comencen a comptar els 49 dies de l'Ómer, és a dir, fan un compte enrere des del dia que partiren d'Egipte fins al dia que arribaren al mont Sinaí. En aquesta festivitat és prohibit de menjar aliments fermentats.
Pentecosta jueva
Xavuot o "Pentecosta jueva", la festa de les setmanes, és un dels tres festivals de pelegrinatge prescrits per la Torà. Xavuot marca la fi del compte de l'Ómer, el període entre la Pasqua i la Pentecosta, i té lloc els dies 6 i 7 de sivan. Segons la tradició rabínica, aquest dia els israelites van rebre els Deu Manaments de Déu. Durant la festivitat, es llegeixen a la sinagoga el passatge de la Torà que conté els Deu Manaments i el llibre de Rut. Tradicionalment, es mengen aliments lactis.
Les tres setmanes i els nou dies
Tres setmanes (del 17 de tammuz a l'1 d'av) i els nou dies (de l'1 d'av al 9 d'av) són dies tristos i de reflexió. Serveixen per a preparar Tixà be-Av, i recorden la destrucció romana de Jerusalem. En aquest període, i en especial durant els nou dies, hom no es casa, no menja carn, no beu vi ni es talla els cabells.
 Tixà be-Av
Tixà be-Av, el 9 d'av, és un dia de dejuni que commemora dos dels dies més tristos de la història jueva: les dues destruccions del Temple de Jerusalem, els anys 587 aC i 70 dC. Les expulsions dels jueus d'Anglaterra (1290) i Espanya (1492) també van ser aquest dia, així com l'inici de la Primera Guerra Mundial (que relacionen amb l'inici de la Segona i l'Holocaust).
EL SABAT

El sàbat és un dia de descans per als jueus, que comença el divendres quan el sol es pon i acaba amb la posta del sol del dissabte. Es sàbat es basa en dos principis : la creació del món en sis dies i el setè dia de descans. És un dia que combina rituals col·lectius, a la sinagoga i en família, i moments de reflexió interior. Hi ha moltes activitats que no es poder fer.

Ritual i simbolisme

El divendres al vespre, els jueus celebre el sàbat pregant a la sinagoga, i després tornen a casa, on les dones fan la benedicció de les espelmes per anunciar l'arribada del sàbat. El sopar comença amb el kiddush, que consisteix a consagrar una copa de vi mentre el pare diu una pregària (Proverbis 31) per beneir el dia, els seus infants i la seva dona . Després es procedeix a la partició del pa per recordar l'ofrena feta al temple de Jerusalem. En general , els pans enriquits amb ous i sucre i amb llavors escampades pel damunt, tenen forma de trena. Se'n serveixen dos, per recordar al doble porció de mannà que Moisés, durant la travessa pel desert del Sinaí, va demanar als israelites que recollisin el divendres per no haver de treballar l'endemà (sàbat). Els pans estan recoberts d'un vel blanc que evoca el mannà. D'altra banda ,al moment de menjar pa, s'hi posa una mica de sal per recordar el pacte de Déu (Nombres 18,18).Durant el sopar, es pot discutir sobre la Torà, i també es canta, un cant freqüent és el Salm 126, que recorda el retorn dels exiliats a Sió, símbol de la salvació definitiva.
El dissabte al matí, té lloc un servei religiós a la sinagoga. El cor de la cerimònia és la lectura del rotlle de la Torà. Es pronuncien pregàries  per la pau, pel país, per la salut,..De retorn a casa, la gent menja un plat típic fet amb faves, carn i patates.

La tarda del dissabte es dedica al descans (migdiada, passejada) i a la relació personal amb Déu (lectura, meditació,etc...) L'acabament del sàbat es diu havdalah, " distinció" :és una cerimònia que insisteix en la distinció del sàbat i dels dies de la setmana, del sagrat i del profà, del dia i de la nit, d'Israel i de les nacions, és a dir, dels no jueus que no  celebren el sàbat. Es beu una copa de vi perquè és un dia de festa i s'inspira profundament una capsa de les espècies per reconfortar-se i començar bé la setmana. Tots allarguen les mans cap a la llum, que té forma d'espelma allargada, i reciten drets la canço " Eliahuha Navi" ( Elies el profeta) que demana a Elies que torni l'era messiànica.



domingo, 20 de febrero de 2011

LLIBRES DEL JUDAISME EN DETALL

TANAK
És el nom  que rep la Bíblia Hebrea, s'anomena d'aquesta manera perquè pren la primera lletra de cada una de les tres parts en què està dividida: Torà, Neviïm, Ketuvim.
NEViïN
Neviïm o llibres profètics ( Josué, Samuel,Isaïes,Jeremies, Ezequiel, Joel,Amós, Jonàs, Zacaries) expliquen els ideals ètics i religiosos d'Israel.
 TORÀ
És el llibre sagrat dels jueus que conté la memòria històrica del poble d'Israel i també les bases de la pràctica religiosa.
Torà vol dir ensenyament, instrucció,guia,perquè mostra a la persona el camí que ha de seguir en la seva vida. És la revelació de la llei de Yahvé. També és anomenada LLei escrita.
Comprèn els cinc primers llibres de l'Antic Testament:
Gènesi:LLibre que relata la creació del món fins a l'estada dels israelites a Egipte.
Èxode: Relata l'esclavitud dels israelites a Egipte i la seva sortida guiada per Moisés, inclou la revelació dels deu manaments i les primeres lleis en el desert.
Levític: Llibre que és un codi de conducta en el que s'especifiquen les relacions familiars,les prescripcions alimentàries, les funcions sacerdotals,...
Nombres: Relata els esdeveniments que succeïren en el desert fins l'arribada de les dotze tribus d' Israel  a la terra de Canaan.
Deuteronomi: Acaba amb la mort de Moisés i és considerat com el seu testament.
 KETUVIM
Són llibres de saviesa,salms, relats i poemes ( Salms, Job, Proverbis, Rut, Càntic dels Càntics, Lamentacions, Ester, Daniel etc...)
EL TALMUD
Està format per un conjunt de comentaris sobre el Tanak i ocupa el segon lloc  en importàcia en la religió jueva després de la Torà.
En un primer moment el Talmud es transmetia oralment, però un grup de rabins va decidir redactar en hebreu els comentaris de la Torà per tal que no es perdessin . Per això se l'anomena LLei Oral.
El Talmud es considera revelat per Jahvé a Moisés, el qual es va trasmetre a les persones que el van succeir, i són els rabins els qui al llarg dels segles, s'han ocupat d'ampliar-ho i conservar-lo.
El Talmud tracta sobre tots els aspectes de la vida : consells comercials, històries, qüestions filosòfiques...per una persona jueva el judaisme no és només una religió, és una manera de viure.
Tota la vida d'una persona està regida per la Torà i el Talmud.

El Talmud està format de dues parts: la Mixnà i la Guemarà.
La Mixnà
Significa ensenyament, renovació. És una col·lecció de lleis basades en la Torà. És una explicació de les coses no escrites de la LLei. És una repetició de la LLei, però dóna pautes per a l'acompliment de la Llei.Està dividida en sis parts: agricultura, llei matrimonial, danys ,lleis civils i matrimonials, santedat, ofrenes i sacrificis, puresa i impuresa ritual, festes establertes.
La Guemarà
La Mixnà un cop escrita es va anar comentant  en les escoles rabiniques. Aquest conjunt de comentaris extensos sobre la Mixnà forma la Guemarà.
El Midraix
La paraula Midraix vol dir recerca, estudi, explicació. El midraix fa servir històries, mites, jocs de paraules per explicar les escritures
L'estudi de la Torà
Els jueus afirmen que Déu ho perdona gairebé tot, excepte descuidar-se d'estudiar la Torà. L'aprenentatge és un compromís religiós. El pare té l'obligació de transmetre als fills els coneixements i la tradició. El rabí, com a profesor religiós, també és un personatge central en la vida d'un jueu.
ELs textos de la Torà són llegits i rellegits, interpretats i reinterpretats.
El Sefer Torah ( els rotlles de la Torà)

Els jueus tracten amb enorme veneració els rotlles de la Torà, fins i tot quan no és el moment del culte. No els poden tocar amb les mans , i per això a les sinagoges fan servir un punter que ajuda aseguir les línies durant les lectures. S'anomena yad.
 Els símbols que es porten al moment de llegir la Torà
Els homes i els nens (les dones no) han de portar la kippa damunt del cap en signe de respecte a Déu (alguns creients la porten sempre), el talith, un xal amb franges ( que la Torà ordena portar) que serveix de recordatori dels deures  respecte de Déu, i els tefillin, dos estoigs de cuir fixats al front i a l'avantbraç que contenen quatre citacions bíbliques escrites sobre pergamí.

JUDAISME EN GENERAL

Déus
Els jueus creuen en un sol Déu, Yhave, que va crear el món en sis dies.
L'origen de la religió jueva prové d'un home que es deia Abraham que va viure fa uns 4000 anys. Ell va explicar a la gent que només existia un Déu i que aquest volia fer un pacte amb els homes.
LLibres sagrats
Els llibres més importants de la religió jueva són: la Torà, la Mixnà i el Talimud.
La Torà està formada pels cinc primers llibres de la Bíblia i expliquen des de la creació del món fins a la mort de Moisès, explicant com Moisès i el seu germà van alliberar el poble jueu d'Egipte. També hi ha lleis sobre la justícia social, la llibertat, l'amor, la pau, l'ecologia, el respecte als pares, la igualtat social, etc.
La Mixnà consta de de sis parts que aclareixen els punts confosos o incomplets de la Torà.
El Talimud conté les converses, debats i discussions sobre la Mixnà i la Torà.
Festes i celebracions
Les festes ocupen un lloc molt important ens aquesta religió, serveixen per reunir-se i manifestar la fraternitat i també per celebrar els moments en que Déu ha tingut un paper important en la història del poble jueu.
Celebren festes com: Pasqua, Pentecosta, la dels Tabernacles.

Sagraments
Al llarg de la vida dels jueus hi ha moments molt especials dedicats a Déu. La primera celebració d'un jueu varó és el Beret Milà, aquest acte dura 8 dies. En el cas de les nenes els pares les porten a la Sinagoga a la pregària de dissabte el matí.
Als 13 anys els nois celebren la seva Bar Mitzà que significa "fills de la llei". Es un acte on són reconeguts com adults. Aquest acte també el celebren les noies.
El casament és un altre dels actes importants en la vida del jueu. Per ell fan falta un oficiant i dos testimonis.
Manifestacions de fe
Els jueus diuen que creuen en Déu igual que en les persones. Creuen que esdevenint millors persones ajuden a Déu. Els jueus es reuneixen a la Sinagoga que és la casa de reunió on es parla del que cal fer per ser bons.

Denominacions del judaisme

JUDAISME
OUARDA BILAL
3 ESO B
ALT PENEDES
Al llarg dels últims dos segles la comunitat jueva s'ha dividit en diverses denominacions, cadascuna amb un enteniment diferent dels principis que ha d'acceptar un jueu, i com ha de viure un jueu. A diferència de les denominacions cristianes, aquestes diferències doctrinals no són absolutament divisòries, i els conservadors poden lliurement assistir a una sinagoga ortodoxa o reformada.
El judaisme ortodox, sosté que la Torà va ser escrita per Déu, dictada a Moisès, i que les lleis han de ser observades i són immutables. Els jueus ortodoxos consideren que el Xulhan Arukh (de l'hebreu: שולחן ערוך), un codi legal del segle XVI és la codificació definitiva de la llei jueva, i afirmen que hi ha una continuïtat entre el judaisme abans de la Il·lustració, i el judaisme ortodox modern. El judaisme ortodox consisteix del judaisme ortodox modern i del judaisme haredi. La majoria dels ortodoxos admeten una forma particular de la teologia jueva basada en els principis de Maimònides.
El judaisme reformat, també conegut com a "judaisme progressiu", i al Regne Unit com a "judaisme liberal", es va originar a Alemanya com a resposta a la Il·lustració. El judaisme reformat inicialment definia el judaisme com una religió i no pas com una raça o cultura i rebutjava les ordenances rituals de la Torà. El judaisme reformat va desenvolupar les reunions d'oració en llengües vernacles. Avui dia, però, moltes congregacions reformades han retornat a les oracions en hebreu (a més que ja és la primera llengua de la majoria dels israelians), i promouen l'observació d'alguns preceptes de la llei jueva. Fou la primera denominació en ordenar dones rabines.
El judaisme conservador, conegut també com "judaisme massortí" (de l'hebreu que significa "tradicional"). Massortí és el títol oficial que té a Israel també, encara que té un significat més general. El judaisme conservador es va formar als Estats Units a finals del segle XIX per la fusió de dos grups: els jueus reformats que no volien el rebuig emfàtic de la llei jueva, i els jueus ortodoxos que no acceptaven la creença en la "llei oral" (que declara la continuïtat de la revelació de Déu al Sinaí i la llei del Xulhan Arukh), i que preferien promoure l'estudi dels texts jueus i la història d'Israel. Els conservadors emfatitzen que els jueus constitueixen una nació i alhora una religió. També emfatitzen la seva identificació amb els amoraïm, els savis del Talmud que acceptaven els debats sobre les interpretacions de la llei jueva.
El judaisme reconstruccionista va començar com la filosofia de Mordecai Kaplan, un rabí del judaisme conservador. Aquesta denominació emfasitza la re-interpretació del judaisme per adaptar-la a la filosofia dels temps moderns, la justícia social com a manifestació de la fe i la definició del judaisme en tant que civilització evolutiva del poble jueu. Fou la primera denominació en ordenar rabins i rabines homosexuals.
El judaisme hassídic.
La majoria dels jueus religiosos no consideren que la denominació sigui una manera vàlida per a designar els jueus, sinó que el més important és la seva observació de la religió. Per als jueus ortodoxos, per exemple, els jueus que no observen les lleis del xabbat i del Yom Tov (els dies religiosos), la Kaixrut i la puresa familiar, no són religiosos. Per als reformistes, el principal és aplicar els continguts ètics, no els rituals. Els reconstruccionistes pensen que qualsevol manifestació de la cultura i de la filosofia jueva és de fet "judaisme" o al menys "judeïtat."
Als Països Catalans són presents creients de les quatre denominacions i, encara que l'ortodoxa és avui majoritària, les tendències progressistes estan ràpidament guanyant terreny.

INTRODUCCIÓ AL JUDAISME

JUDAISME
OUARDA BILAL
3 ESO B
ALT PENEDES

Per al jueu, el judaisme és un concepte més ampli que pot incloure religió, terra, nació i cultura, i només pot comprendre's en termes de 4.000 anys d'història.
D'acord als teòlegs jueus i als historiadors, certes qualitats van distingir al judaisme de la majoria de les altres religions comunament conegudes a occident que existien quan aquest va emergir:
La primera característica és el monoteisme. La noció del monoteisme es deriva directament de la Torà, i del primer dels deu manaments, que presenta un Déu únic omnipresent i omniscient que ha creat tot el que existeix i que demana adoració exclusiva. La Torà presenta també un Déu perfecte, però preocupat per la humanitat, i amb qui vol relacionar-se personalment.
La segona característica és el concepte d'un Déu que és Esperit, i que no havia de ser representat per cap imatge, segons la prohibició del segon dels deu manaments, i que el jueus no havien de prosternar-se davant cap imatge per oferir adoració.
A les religions politeistes d'ara i aleshores, els déus solen estar limitats per les preocupacions dels seus desigs personals irrellevants al benestar de la humanitat, que hi havia interferència en les seves decisions o poders, o que eren fal·libles i imperfectes com els humans. Els déus de les religions politeistes d'aleshores eren representats per imatges i/o escultures davant les quals els creients havien d'oferir adoració.
La tercera característica única de l'època, era la introducció d'una exhaustiva llista de lleis de comportament diari per mitjà de les quals s'estableix una relació amb Déu, conegudes com les 613 mitsvot, que havien de ser observades pels fills d'Israel. Altres religions d'aleshores estaven caracteritzades pels temples, per una casta i jerarquia sacerdotal superior, i per l'adoració per mitjà dels sacrificis. Encara que els jueus tenien un temple i oferien sacrificis d'adoració i remoció dels pecats, la tribu sacerdotal exercia només una funció especial, però no eren intermediaris de la comunió amb Déu, i els sacrificis no eren l'únic mitjà d'adoració i comunió amb Déu. Així doncs, el judaisme proposava una comunió personal i sense intermediaris amb un Déu omnipresent que era assequible en cada activitat de la vida. Per al judaisme l'adoració a Déu dins de l'espectre de les activitats diàries té el mateix nivell que l'adoració en temples. El xabbat, per exemple, és una adoració familiar o personal que ha d'observar-se com s'observen les altres festes religioses i les activitats del temple.
Atès que el cristianisme es considera molt més que el compliment del judaisme, per la vinguda del messies en la persona de Jesucrist, aquests conceptes sobre el caràcter de Déu i l'adoració van formar part de la doctrina de l'Església Primitiva cristiana, encara que al llarg de la història, algunes denominacions o branques del cristianisme han elevat la importància de la jerarquia sacerdotal o de l'adoració en temples.

Moisés inició el judaísmo unos 1600 años AC.

La religión y la cultura del pueblo judío.
Incluye la civilización judía históricos, sociales, políticos y dimensiones además de los religiosos.
La palabra "judaísmo" se deriva del griego Ioudaismos, término utilizado por primera vez en el período intertestamental Judios de habla griega por distinguir la religión de sus hellenism (ver 2 Macc. 2:21, 8:1, 14:38).
En el NT la palabra aparece dos veces (Gálatas 1:13 - 14), en referencia a Paul previas del consumo de la devoción a la fe judía y de la vida.

Desarrollo
Religión hebrea comenzó a dar lugar al judaísmo después de la destrucción del templo y el exilio de Judá en el 586 aC.
El término "Judio", en su uso bíblico, es casi exclusivamente postexilic.
La religión judía del período bíblico evolucionado a través de esas etapas históricas como la intertestamental, rabínicos, y medieval a la época moderna del siglo XIX, con ortodoxos, conservadores, la Reforma y el judaísmo.

A lo largo del camino religión judía tuvo en las nuevas enseñanzas y prácticas.
Pero a la larga duración del desarrollo del judaísmo y de sus muchos cambios, es incorrecto afirmar, como algunos han hecho, que la historia judía producido dos religiones: un OT religión de Israel y la religión del judaísmo postexilic.
A pesar de los cambios en las etapas de su historia, la esencia de la enseñanza religiosa del judaísmo se ha mantenido notablemente constante, firmemente arraigada en las Escrituras hebreas (OT).
El judaísmo es una religión de monoteísmo ético.
Durante siglos, muchos han tratado de Judios destilar sus características esenciales de un versículo bíblico que pide a Israel "para actuar con justicia, amar la misericordia y caminar humildemente con tu Dios" (Mic. 6:8).


CREER
Religioso
Información
Fuente
página web
Nuestra lista de 1.000 Temas Religiosos
E-mail

El exilio babilónico traído algunas modificaciones en la vida religiosa judía. Privados de la tierra, el templo, y ministrations culto sacerdotal, el judaísmo empezó a adoptar una religión nonsacrificial.
Judios comenzaron a reunirse en hogares para la lectura de la Escritura, para la oración y la instrucción.
Aquí se puede rastrear las primeras raíces de la sinagoga.
Ahora "el sacrificio de labios" (dedicado a la oración y penitencia), en lugar de "sacrificio de sangre" (ovejas y cabras) se han vuelto centrales en la vida de piedad.

Hubo una cosa Israel llevó a Babilonia y se aferró a un precio muy alto.
Es la ley, la Torah, en el que Israel se aseguró de su llamado y la misión divina.
En el quinto siglo, el "padre del judaísmo", Esdras el escriba, promulgó las reformas religiosas haciendo un llamado a la Torá.
El sacerdocio fue purificado y de los matrimonios mixtos de abordar como los principios de la ley se convirtió en aplicar a cada detalle de la vida.
Poco a poco muchos Judios llegaron a creer que aquí reside la única prueba de que fue un verdadero Judio: vigoroso, la obediencia inquebrantable a las enseñanzas de la Torá.

Escribas se convirtió en la sacerdotal intérpretes de la Torá, exponiendo sus propias enseñanzas autorizadas.
En el siglo II aC los fariseos enseñan que la ley oral a cargo de la misma autoridad que la ley de Moisés.
Más tarde Jesús negó que las tradiciones de los hombres son iguales en autoridad de la ley escrita (Marcos 7:1 - 23); además, Paul negó que el hombre puede justificarse delante de Dios por la obediencia perfecta a la que la ley (Gálatas 3).

La destrucción del templo en el 70 dC y la dispersión de miles de Judios de la tierra trajo una repentina desaparición de sacerdote.
Johanan ben Zakkai, un fariseo, pronto fue permitido por los romanos para abrir una academia en Jabneh.
El Presidente considera a sí mismo para instalar rabinos como los guardianes y los legisladores de la Torah.
De boca en boca los rabinos pasado sus enseñanzas de generación en generación hasta que la ley oral (Mishnah) fue escrito alrededor de 200 dC, el rabino Judah hectáreas - Nasi su jefe de redacción.
500 DC por el Talmud se completó con la emisión de la Gemara, un comentario sobre el rabínica Mishnah.
El Talmud contiene más de 6000 páginas de folio y de las referencias a más de 2000 estudioso - profesores.
Se convirtió en el documento de base de un rabino israelita, y todavía tiene un lugar importante en la configuración de pensamiento judío.
De acuerdo a la enseñanza del judaísmo no existe un conjunto de creencias a la aceptación de que el Judio puede encontrar la salvación.
Incluso Maimónides' trece artículos de fe, tan cerca como el judaísmo nunca llegó a un catecismo, no es vinculante en la conciencia de Judios.
Históricamente, el judaísmo ha puesto más hincapié en la escritura (miswa) que el credo ( 'ani ma' amin, "yo creo").
Sin embargo, desde los tiempos talmúdicos, como una forma de vida, el judaísmo se ha distinguido por prestar especial atención a determinadas creencias y valores éticos.

En la Mishnah (Abot 1:2) uno ve la filosofía general que rige las mentes de los primeros rabinos:

"Por tres cosas es el mundo sostenido:


  • Por la ley,
  • Por el (templo) de servicios,
  • Y por los hechos de lovingkindness. "
Esta enseñanza básica es aún más por la triple función de la sinagoga como una "casa de estudio" (para el aprendizaje de la Torá), "casa de oración" (para el culto de Dios), y la "casa de reunión" (para la atención de Necesidades de la comunidad).

Judaísmo contemporáneo a menudo habla de cuatro pilares fundacionales de la fe judía, cada interactúan como una fuerza importante en el marco de la alianza: (1) La Torá, la vida siempre la ley como la Torá escrita se entiende a la luz de la Torá oral, (2 ) Dios, una unidad (uno), espiritual (no un cuerpo), y eterno; (3) El pueblo (israelitas Judios), llamado por Dios a ser como miembros de una sola familia, una personalidad jurídica, una comunidad de fe, y (4) La tierra (conocido hoy como Eretz Yisrael), un vínculo que se remonta a Abraham, el "padre del pueblo hebreo" (Gén. 17:7 - 8).

En su expresión moderna judaísmo se enmarca igualmente en las siguientes creencias tradicionales:

(1) El hombre es fundamental en el universo. Él se ve a sí mismo como colaborador con Dios en el interminable proceso de la creación.
En rabínicos pensamiento ", el hombre necesita a Dios tanto como el hombre necesita de Dios."

(2) El hombre es un agente moral responsable, plenamente responsables de sus actos. Él es libre de configurar su propio destino.

(3) El progreso humano es posible que el hombre se da cuenta de el gran potencial dentro de él. La naturaleza del hombre es básicamente buena, o neutral, libre de los gravámenes del pecado original.
Así, el hombre puede ser optimista y esperanzado sobre su futuro.

(4) "Esto - mundanería" es una marca distintiva del judaísmo. Las Escrituras hebreas centrarse más en la tierra y que el hombre al cielo y Dios.
Por lo tanto, la especulación acerca de la larga y después de la muerte otherworldy realidad nunca ha ocupado una posición importante en el pensamiento judío.

(5) Todos los de la vida debe considerarse sagrado. Hombre es tratar de imitar a Dios en la santificación de su cada acción.
El tiempo debe ser impregnada de las semillas de la eternidad.

(6) El hombre es buscar la paz, la justicia y la rectitud. Salvación depende de la mejora de la sociedad a través de buenas obras.
Históricamente, los Judios han visto como el Mesías de Dios ungido representante humanos (no un Dios - hombre), que dar paso a una edad de oro de la sociedad y de la redención espiritual.
Hoy, sin embargo, el judaísmo enseña que la Reforma de la Edad Mesiánica aparecerá cuando la humanidad colectivamente, de sus actos, alcanza un cierto nivel de iluminación, la paz y la justicia.