LLIBRES I TEXTOS SAGRATS

Buda no va deixar res escrit, són els seus deixebles els quals transmeten de forma oral els seus ensenyaments fins que decideixen recopilar-les en forma escrita. Hi ha llibres sagrats comuns a les dues grans branques del budisme com és el "SERMÓ DE BENARÉS" que és un dels 27 dels 30 discursos extensos del "DIGHANIKAYA" (escrit en llengua pali usat pels Theravada) i "DIRGHAGAMA" (escrit en sànscrit per als Mahayana).

Els llibres acceptats per tots es coneixen pel nom de "TU-PITAKA" (els Tres Cistells, atès que al escriure-les els seus deixebles les anaven classificant ficant-les en tres cistells, tres col·leccions):

·         VINAYA-PITAKA (col·lecció de la disciplina) prescripcions relatives a la disciplina de la comunitat de monjos i a la vida de Buda.

·         SUTTA-PITAKA (col·lecció de paraules) són els ensenyaments de Budha (Para els Mahayanas, en sànscrit, són els SUTRAS.) Consta de cinc 'Nikaya':

A- EL DIGHA-NIKAYA, discursos extensos (DIRGHA, en sànscrit).

B- EL MAJJHIMA-NIKAYA. Discursos mitjos i breus.

C- EL SAMYUTTA-NIKAYA Discursos de Budha.

D- EL ANGUTTARA-NIKAYA Altres discursos.

E- EL KHDDAKA-NIKAYA. O col·lecció de llibres breus (format per el Dhammapada, l'Iti-vuttaka, l'Udana i el Tataka).

·         ABHIDAMMA-PITACA (Cistella de la dogmàtica) la qual sistematitza els conceptes i idees propies de la doctrina. Són, bàsicament, de caràcter filosòfic i especulatiu. En elles es parla d'altres lleis a part de la llei del Kamma (Karma), es diu que hi ha cinc lleis naturals: La del Kamma, les lleis físiques, les psicològiques, les atmosfèriques i les biològiques. Els seus textos principals:

·         DHAMMA SANGANI

·         VIBHANGA

·         DHATU KATHA

·         PUGGALA PAÑÑATTI

·         KATHA VATU

·         YAMAKA

·         PATTHANA

En la literatura Mahayana, destaquen, a més:

- EL VIMALAKIRTINIRDESA. Ensenyaments de Vimalakirti

- EL SADDHARMAPUNDARIKASUTRAS. Discurs del loto de la llei veritable (en el qual sembla un Budha deïficat)

Existeixen textos no canònics com el MILIMDAPAKA (o MILINDAPÑHA en pali), preguntes del rei Milinda, al bonzo Nagasena, obra que posseeix gran autoritat. I el VISUDDHIMAGGA (camí de puresa). Uns altres, més recents (segle I i.c.) són PRAJNAPARAMITA, EL LALITAVISTARA, EL SADDHARMA-PUNDARIKA, EL SAMADHIRAJA, etc.. A més: el budisme, en la seva expansió pels diferents països, ha anat donant lloc a multitud d'escoles i sub-escoles una rica literatura. Entre els més famosos està el "BARDI-THÖDOL" conegut, en occident, com el “Llibre Tibetà dels Morts".

L'enorme varietat de les escriptures budistes, ha donat lloc a múltiples controvèrsies sobre l'autoritat i l'interpretació de l'escriptura.

PERSONES SAGRADES

El fet de ser una “persona sagrada” en la tradició budista es basa, sobretot, en imitar el exemple del Buda. El millor mode de fer-ho consisteix en embarcar-se en una vida monàstica amb el fi de trobar el “nirvana”. Els millors exemples del ideal monàstic van venir de la mà dels primers seguidors del Buda.

Un dels primers deixebles destacats de Buda va ser Angulimala, qui abans de conèixer el Buda era un assassí que utilitzava els dits d e les seves víctimes com collaret.

La relació de figures monàstiques que van ajudar a conformar la religió en l'est, el sud-est asiàtic, i el Tibet és interminable.

La pràctica monàstica del budisme continua en l'actualitat amb figures tan reverenciades com Thich Nhat Hanh, monge budista que va predicar la virtut budista del “pensament en els demés” es Occident.

Un dels desenvolupaments institucionals més importants del ideal “bodhisattva” va ser la seva ampliació per incloure una monarquia sagrada, una tradició que ha existit en el budisme en el segle III aC.

No totes les figures que s'han considerat u exemple de ideal monàstic han estat homes. Durant la seva vida, Buda va accedir a ordenar a la seva tieta i a formar una ordre de monges.

Per això cal destacar d'aquestes persones els monjos i algunes monges, que son els que practiquen la fe budista, o bé als monestirs, o bé als carrers i a les ciutats.

Segons el ram tibetà destaca el Dalai Lama, que és el guia espiritual d'aquesta branca budista. El Dalai Lama és un títol que passa de monjo a monjo i es l'equivalent al Papa Catòlic.

LLOC I ESPAIS SAGRATS

Pel budisme un lloc es considerat sagrat, quan té una relació directa amb Buda. Per aixó, un espai sagrat pot ser un barranc, un arbre, una cova o qualsevol element que es pugui relacionar amb ell.

Tot i aixó, l'ésser humà ha volgut demostrar que la seva religió era monumental, i per aixó entre daltre coses, ha creat grans temples per ressar o guardar reliquies entre d'altres. En el cas del budisme els temples budistes s'anomenen stupes o pagodes. Aquestes primeres, les stupes, son mes baixes, peró també més amples i es troben als països que tenen un tadició Theravada o inclus Mahayana. Les pagodes en canvi, són edificis més alts i més estres que són construïts principalment a Xina, pero també al Japó i a altres països propers.

La funció bàsica d'aquests temples és ressar. En elles es troba una gran sala amb imatges de Buda o alguna reliquia en un cas especial, on els seguidors van a ressar. També s'han anant incorporant atres sales, per fer més fàcil el culte i la meditació, de tal forma que han resultat edificis molt complexos.

No obstant aixó, un budista pot ressar a qualsevol lloc que consideri sagrat, o encara que no ho sigui esxplícitament, com és el cas de la natura.

RITUS, FESTES I TEMPS SAGRATS

Per molts budistes, els festivals més significatius del any reflecteixen moments de la vida del Buda.

La celebració més significativa és el festival de la concepció del Buda, o encarnació.

Les celebracions també poden centrar-se en les relíquies del Buda.

En molts països budistes se celebren festivals per honorar els ensenyaments o escriptures budistes més importants.

En el Sud i sud-est Asiàtic, les comunitats monàstiques observen el costum de la “retirada a causa de la pluja”, durant dos mesos. Pels monges això els suposa una època d'estudi i meditació.

Una celebració pròpia de l'est d' Àsia amb un contingut més explícitament budista és el festival dels morts.

Els ritus de transició, són tan importants per els budistes com per les demés tradicions religioses.

una vegada que un nen entra en l'etapa de l'adolescència, el jove passa temps just en el monestir per aprendre les regles de la pràctica monàstica o per aprendre a llegir o escriure.

Al nen se'l afaita el cap, vesteix una túnica i pronuncia unes frases sagrades.

La percepció dels budistes sobre els temps sagrats no es limita a les estacions del any o als esdeveniments de la vida.

Finalment, és important reconèixer que per molts budistes les distincions en el temps no són rellevants i que el despertar és possible en qualssevol moment.

Tot i això el budisme no es una religió que utilitzi grans ritus per comunicar-se amb el misteri. A vegades una simple oració és suficient. No obstant, amb el pas del temps s'ha pres importància als fets quotidians i s'han organitzat festes i rituals.

CREENCES I NORMES MORALS DEL BUDISME

Les creences principals que tenen els budistes són les que el propi Buda va ensenyar. El Sermó de les Quatre Nobles Veritats el condensa, i constitueix el nucli del budisme.

·         Primera Noble Veritat: tota existència està impregnada de sofriment, de pena, de frustració davant la caducitat d'un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.

·         Segona Noble Veritat: l'origen del sofriment es troba en l'afany de viure, en el desig d'actuació, de plaer, de possessió.

·         Tercera Noble Veritat: el sofriment es suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d'actuar. L'extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.

·         Quarta Noble Veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí dels vuit passos. Qui el segueix s'apropa a la il·luminació.

La Senda Octuple són els vuit pasos que s'han de seguir pe aconseguir el Nirvana. Són:

·         Comprensió correcta (conèixer i entendre de forma recta les nobles veritats i el dharma)

·         Pensament correcte (no cedir als desitjos o a l'odi)

·         Actitud correcta (controlar el desig sensual, allunyar-se i reprimir l'odi, la ira i altres verís)

·         Paraula correcta (no parlar a l'excés o inútilment, no mentir...)

·         Acció correcta (no matar, robar, ferir, violar...)

·         Ocupació correcta (guanyar-se la vida de forma digna sense fer mal a altres)

·         Esforç correcte (reprimir els dolents instints i alimentar els bons)

·         Concentració correcta (meditar amb aplicació i bona aspiració, sense desitjar només el propi despertar).

El samsara i el nirvana segons el budisme, tots els éssers amb consciència (això exclou només el regne vegetal) viuen en un cercle d'existència mort-renaixement controlat per la llei de causa i efecte. A aquesta existència cíclica en móns o universos més o menys desafortunats, però sempre plens de sofriment, n'hi diuen samsara. El samsara, Buda ho va deixar molt clar, no té un principi, però té un final individual per a aquells afortunats que puguin alliberar-se'n. A aquest alliberament n'hi diuen nirvana, literalment més enllà del dolor o sofriment. De manera complementària, el budisme mahayana reconeix un despertar superior, abocat al treball pels altres.
El treball interior que proposa el budisme inclou reconèixer en quina forma el samsara, on hi ha sis regnes, entre el qual hi ha el dels humans, ens condueix a aquests renaixements plens de misèria (Primera Veritat Noble), i aquest reconeixement (Segona Veritat Noble) ens pugui conduir a l'alliberament del samsara (Tercera Veritat Noble) a través del camí budista (Cuarta Veritat Noble).
També hi ha 15 creences bàsiques del budisme. Són:

·         Ha de practicar-se la mateixa tolerància, la mateixa indulgència, el mateix amor fraternal cap a tots els homes indistintament, i una bondat inalterable cap als éssers del regne animal.

·         L'Univers ha estat desenvolupat i no creat; funciona conforme a la Llei, i no per capritx de Déu algun.

·         Les veritats que es funda el Budisme són naturals. Han estat ensenyades, segons creiem, durant eones o períodes successius del món, per certs éssers inspirats, cridats Budes; la paraula Buda significa «Il·luminat».

·         El cuart Mestre del període actual va ser Sakyamuni o Gautama Buda, de règia estirp, que va néixer fa u 2 500 anys. És un personatge històric, i el seu nom era Siddharta Gautama.

·         Sakyamuni va ensenyar que la Ignorància produeix el Desig, que el Desig no satisfet és causa de la Reencarnació, i la Reencarnació causa de Sofriment. Per a evitar el Sofriment, és necessari, doncs, lliurar-se de la Reencarnació; per a lliurar-se de la Reencarnació, és necessari extingir el Desig, i per a extingir el Desig, cal destruir la Ignorància.

·         La Ignorància fomenta la creença que la Reencarnació és una cosa necessària. Destruïda la Ignorància, es percep la manca de valor de cadascuna de les Reencarnacions considerades com fi en si mateixes, així com la necessitat imperiosa d'adoptar un gènere de vida que anul·li la raó d'ésser de les Reencarnacions repetides. La Ignorància engendra també la idea il·lusòria i il·lògica que no hi ha més que una existència per a l'home, i l'altra il·lusió que a aquesta única vida succeeixen estat immutables de gaudis o turments.

·         La desaparició d'aquesta Ignorància pot assolir-se amb la pràctica perseverant d'un altruisme que comprengui la conducta, el desenvolupament de la intel·ligència, l'elevació del pensament i la destrucció del Desig dels plaers inferiors.

·         Sent el Desig de viure la causa de les Reencarnacions, cessaran aquestes quan s'hagi extingit aquell Desig, i l'individu perfeccionat arribarà a per la meditació el suprem estat de pau anomenat Nirvana.

·         Va ensenyar Sakyamuni que es pot dissipar la Ignorància i suprimir el Sofriment per mitjà del coneixement de les «Quatre Nobles Veritats».

·         La recta concentració (o meditació) condueix al desenvolupament de la facultat de Buda, que està latent en tot home.

·         L'essència del Budisme, tal com la va resumir el seu fundador, és: «Cessar tot pecat. Adquirir la Virtut. Purificar el cor. »

·         L'Univers està sotmès a una causalitat natural, coneguda sota el nom de Karma. Els mèrits i demèrits d'un ésser, en les seves passades existències, determinen la seva condició en l'existència present; cada home, doncs, ha preparat les causes dels efectes que actualment experimenta.

·         Els obstacles per a obtenir un bon Karma poden evitar-se per l'observança dels preceptes següents, preconitzats pel codi moral del Budisme: 1. No destruir cap ésser vivent. 2. No apropiar-se de res que no hagi estat donat. 3. No abusar dels plaers sensuals. 4. No mentir. 5. Abstenir-se de tota beguda embriagant o droga soporífica.

·         El Budisme desaprova la credulitat supersticiosa. El Buda va ensenyar que ningú ha de creure el que s'ha dit per qualsevol savi, ni l'escrit en cap llibre, ni les afirmacions de la tradició, tret que estigui d'acord amb la seva pròpia raó.

FUNDADORS I DIVINITATS

EL budisme es una religió sense deus.
Buda va néixer a Kapilavastu, l'actual frontera entre Nepal i la India, l'any 560 aC, i va morir a Kusinagara, avui Kasia (Índia) l'any 480 aC.
És el màxim fundador del budisme, però també fou príncep del clan dels Sakyas.
No es pot fer una biografia exacta de la seva vida, perque no va deixar cap text escrit, no obstant els texts posteriors a la seva vida, fets per deixebles, ens poden dona una idea, tot i que alguns estan ornamentats amb llegendes.
Buda no és ni un déu, ni un profeta, ni un messies, Buda vol dir “el que he despertat”, i se'l dóna al ser humà que ha fet un descobriment espiritual sense la actuació d'un déu.
Quan la mare de Buda, Maya, va donar a llum a Buda, no va patir dolor, però va morir en aquell mateix moment. Per això es va profetitzar que Buda seria o un gran governador o un gran líder religiós.
Per això el seu pare el va allunyar de les parts negatives de la vida, fins tal punt que va prohibir al ancians, malalts i monges estar a la ciutat quan Buda estigués. A més a l'edat de 16 anys el va casar amb una cosina seva anomenada Yasodhara, i va tenir un fill que el va anomenar Rahula.
No obstant això va sortir quatre vegades de palau, i va veure un ancià, un malalt, un cadàver i un monjo asceta.
Això va fer que als 29 anys, degut als quatre encontres, abandonà el palau i tots els luxes. Es va convertir en un monjo mendicant i asceta, que en aquell temps era molt popular a la Índia. Així va començar la seva búsqueda espiritual.
Va aprendre de quatre mestres, dels quals va aprendre tècniques de meditació i va aconseguir trobar-se en alts estats de consciencia.
Tot i això, no podia resoldre els seus dubtes. Per això es va sotmetre a dures austeritats, que tampoc va donar resultat. Aquest fet va suggerir a Buda que potser no era el millor mètode de vida.
Va decidir trobar un punt intermedi per evitar la mortificació, però també la indulgència. Així trobaria la lucidesa i capacitat de concentració.
Es va seure a baix d'una figuera, que avui dia es considerat un lloc sagrat i de peregrinatge pels budistes, amb la promesa de no aixecar-se d'allà fins haver trobat les solucions que esperava.
En la primera part de la nit va assolir el coneixement de les seves existències anteriors durant la segona part de la nit va arribar el coneixement de veure éssers morir i renéixer d'acord amb la naturalesa de les seves accions i durant l'ultima part de la nit va purificar la seva ment i va tenir una penetració directa de les Quatre Nobles Veritats. Al final, va conèixer que havia assolit un estat definitiu de "no-tornada" al que es diu Nirv  a, que significa "cessament", però que segons els practicants budistes no és possible descriure. En aquest moment va dir "fet està el que havia de fer-se", convertint-se en el Buda, "qui ha despertat". Després d'arribar a l'estat d'il·luminació, va dedicar la seva vida a propagar els seus ensenyaments per tot el nord de la Índia.

DIVINITATS
La única branca del budisme que es considera politeista, el budisme Shingon. Els seus déus són:

·         Aizen Myo-o: és una personificació de l'amor diví que destrueix les passions malignes. Se li sol representar de color vermell fosc, amb un cap i sis braços que sostenen diverses armes i una corona amb un cap de lleó.

·         Daiitoku Myo-o:és un déu protector que té sis cares, sis cames i sis braços que empunyen armes. Cavalca sobre una vaca blanca, i se li venera com el déu de la victòria. Daitoku pot vèncer a serps verinoses i dracs, i té el poder de destruir el mal i crear el bé. Se li situa en l'oest.

·         Fudo Myo-o: és el més important dels reis de la saviesa. Amb la mà dreta empunya una espasa flamígera, i amb l'esquerra subjecta una corda per a lligar als dimonis. Se li situa en el centre, entre els altres quatre déus situats en els quatre punts cardinals........................................

·         Gozanze Myo-o: és un déu protector. Té tres cares amenaçadores i vuit braços, i és enemic de la ingenuïtat i de la ira. Se li situa en l'aquest.

·         Gundari Myo-o: és un déu protector. Té tres cares amenaçadores i vuit braços, la majoria dels quals empunyant armes. Se li representa amb serps lliscant-se pel seu coll i cames. Està situat en el sud.

Kongo-Yasha Myo-o: és un déu protector. Té tres cares amenaçadores i sis braços (o una cara i quatre braços), i representa la força. Se li situa en el nord. 

 

SIDDAHRTA

Els relats sobre la vida de Siddharta Gautama estan barrejats amb mite, llegenda i simbolisme. Això és deu a que, més enllà del seu simple interès biogràfic, aquestes històries són vistes com una guia per a la vida dels seus seguidors, on els episodis són metàfores dels processos de crisi i recerca espiritual de l'ésser humà.

Siddharta era fill d'un rei. Un profeta va vaticinar que esdevindria un gran líder espiritual o un gran general. El seu pare preferia la segona opció i el noi va créixer tancat al palau. En una de les seves escapades d'amagat va veure un intocable demanant diners i això el va commocionar tant que va abandonar tot el seu benestar i va iniciar una vida d'asceta errant. Es va endinsar al coneixement dels Upanixads i, a l'edat de 35 anys, després de restar immòbil al peu d'un arbre durant 49 dies, va descobrir el misteri de l'alliberament, el nirvana. Així, es va convertir en el Buda, l'il·luminat. Va morir a l'edat de 80 anys.

Després de la il·luminació, va iniciar la propagació del seu dharma o "veritat budista". Les vuit passes són:

1.      Coneixement recte de les Quatre Veritats.

2.      Actitud recta: allunyar-se d'odis, enveges.

3.      Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment.

4.      Acció recta: bona conducta moral.

5.      Ocupació recta: guanyar-se la vida sense fer mal.

6.      Esforç recte: fomentar tendències bones.

7.      Pensament recte: no cedir als desigs.

8.      Concentració recta: meditació.

ORIGENS DEL BUDISME

Ouarda Bilal
3 ESO B

RELIGIÓ

Història del budisme fins els nostres dies
El budisme pogué sobreviure fora de l'Índia, on s'havia estès gràcies a l'universalisme i a la capacitat d'adaptació del seu missatge. Pel sud, arribà primerament a Ceilan, on Asoka envià el seu fill o germà, segons les fonts Mahendra. La comunitat fundada allí guardà escrupolosament la tradició, fins que al s I aC la consignà per escrit en llengua pali.
El budisme Theravada hi fou instituït com a religió oficial de l'estat i contribuí a crear un nou medi cultural. Ceilan ha estat fins avui un dels llocs principals del budisme Theravada. A Birmània, el budisme arribà probablement al s I dC, i s'estengué de primer només pel sud en una mescla de hinayana i mahayana amb la religió indígena. Amb la conversió del rei Anorattha  de Pagan (s XI), l'escola Theravada s'imposà i s'estengué a tot Birmània. El budisme és la religió de l'estat segons la constitució del 1961. Birmània és el lloc on les comunitats monàstiques porten una forma de vida més semblant a la primitiva. Des de Ceilan i Birmània, el budisme Theravada passà, d'ençà del s XIII, a Tailàndia, Cambotja i Laos. A Indonèsia fou introduït, en les tres formes Theravada, mahayana i tàntrica, pels colons i comerciants indis, però a partir del s XV l'islam esdevingué predominant a Malàisia, Sumatra, Java i Borneo.
El budisme mahayana s'escampà pel nord de l'Índia (Magadha, Benarés, Avadh, Gandhara). Des d'allà, en temps dels Kushan (ss I-II dC) el més important dels quals, Kanishka, reuní encara un concili budista a Shalandar, féu ràpids progressos per l'Àsia central, juntament amb l'art grecobúdic. De la Bactriana, a través de la ruta de la seda, al llarg de la qual s'establiren comunitats, anà penetrant a la Xina. Amb tot, sembla que la Xina ja havia tingut contacte amb el budisme al s III aC. Però fou el 67 dC que l'emperador Mingdi degué enviar una expedició a l'Índia, la qual tornà amb dos monjos que portaven relíquies i texts sagrats. Però el budisme necessità alguns segles d'aclimatació enfront d'una civilització autòctona tan antiga com la xinesa, que tenia dues religions nacionals, el confucianisme (que el refusava com una doctrina políticament perillosa) i el taoisme, més disposat a una conciliació.
El budisme es desenvolupà sobretot en èpoques de trastorns socials o polítics, com al final de la dinastia Han (25-220), quan els xinesos s'hagueren de replantejar les qüestions últimes sobre el sentit de la vida i el budisme oferia un refugi espiritual i una doctrina de la ultratomba. Del s IV al VI el budisme gaudí del favor imperial, la vida monàstica prosperà, diversos pelegrinatges anaren als llocs sants de l'Índia i es començà a crear una extensa literatura d'obres traduïdes i d'originals xinesos. Progressivament aparegueren les sectes del budisme xinès, que arribaren a ésser deu, les més importants de les quals foren la Zhenyan, la Tiantai, la Qingtu i la Chan. Al s VIII representà el moment culminant de la creació d'una cultura budista relativament unificada. Després, al final dels Tang, començà a declinar, a causa del debilitament del poder de l'imperi, d'un ressorgiment de l'esperit nacional, de l'influx polític del taoisme i de la renovació del confucianisme. Una persecució del 845 destruí 44 000 temples i monestirs.
Durant vuit segles (XI-XIX) no tingué cap paper important, llevat el temps de la dominació mongòlica (1280-1367). L'últim desvetllament del budisme xinès es produí el 1912, amb l'adveniment de la República. De la Xina, el budisme passà a Annam (Vietnam), on encara persisteix al costat del confucianisme, el taoisme i el cristianisme. El 372 arribà a Corea, on a l'edat mitjana tingué un paper important, fins que, després de la vinguda de la dinastia Yi (1392), perdé la preponderància enfront del confucianisme. Des de Corea, una ambaixada el portà al Japó vers el 525. L'obra del príncep Shotoku Taishi (mort el 621) fou decisiva. Convertit al budisme, fundà un monestir i centre d'estudis a Horyuji, prop de Nara, i començà a reconstruir la societat sobre els nous valors ètics. Al principi no fou comprès pels japonesos, altrets sobretot pel suposat poder taumatúrgic del Buda i anhel de felicitat terrenal. El període Nara (710-784) representà la primera edat d'or del budisme japonès, bé que molt dependent encara del xinès. Sorgiren sis escoles, i adquirí una gran influència política, puix que el seu centre d'interès era el bé de l'estat. La situació esdevingué insostenible i l'emperador Kammu, del període Heian (794-1192), traslladà la capital a Kyoto, mentre el budisme començava a japonitzar-se per obra de Saicho (fundador de la secta Tendai) i de Kukai (fundador de la secta Shingon). El període de guerres i les lluites entre monestirs que provocaren l'aparició de monjos-guerrers fou seguit per un nou budisme, el més pròpiament japonès, amb sectes pròpies, Jodo-shu, Shin, Zen i Nichiren, que es mantingueren dins el món d'idees del budisme mahayana i gràcies a les quals el budisme arrelà en tots els estrats del poble japonès. Perdut molt del seu prestigi amb l'abolició del shogunat (1868), el budisme japonès es reorganitzà d'acord amb les noves condicions, fins al punt que el Japó és el país on el budisme mahayana pot ésser considerat millor en tots aspectes.
Després de la Segona Guerra Mundial ha desplegat una gran activitat social i intel·lectual amb les seves investigacions sobre les escriptures xineses i tibetanes amb mètodes científics moderns i les traduccions dels clàssics budistes a llengües occidentals. Al Tibet s'introduí al s VII dC en una forma barrejada d'idees i pràctiques tàntriques amb tradicions hinayana i mahayana, la qual absorbí encara elements de la religió aborigen, el bon. La religió complexa que en resultà s'anomenà lamaisme. Al s XI havia ja esdevingut decadent. La reforma promoguda per Atisha portà al predomini de la nova secta o gelukpa ('casquets grocs'), enfront de l'antiga (casquets vermells). El seu superior, el dalai-lama (encarnació de Chen-re-zi o bodhisattva de la Gran Misericòrdia Avalokiteshvara), obtingué el 1641 el poder temporal i espiritual sobre tot el Tibet. El lamaisme s'estengué també a Mongòlia al s XVI, afavorit per Altan Khan, i als regnes de l'Himàlaia..........................................................FUNDADORS I DIVINITATS
Buda va néixer a Kapilavastu, l'actual frontera entre Nepal i la India, l'any 560 aC, i va morir a Kusinagara, avui Kasia (Índia) l'any 480 aC.
És el màxim fundador del budisme, però també fou príncep del clan dels Sakyas.
No es pot fer una biografia exacta de la seva vida, perque no va deixar cap text escrit, no obstant els texts posteriors a la seva vida, fets per deixebles, ens poden dona una idea, tot i que alguns estan ornamentats amb llegendes.
Buda no és ni un déu, ni un profeta, ni un messies, Buda vol dir “el que he despertat”, i se'l dóna al ser humà que ha fet un descobriment espiritual sense la actuació d'un déu.
Quan la mare de Buda, Maya, va donar a llum a Buda, no va patir dolor, però va morir en aquell mateix moment. Per això es va profetitzar que Buda seria o un gran governador o un gran líder religiós.
Per això el seu pare el va allunyar de les parts negatives de la vida, fins tal punt que va prohibir al ancians, malalts i monges estar a la ciutat quan Buda estigués. A més a l'edat de 16 anys el va casar amb una cosina seva anomenada Yasodhara, i va tenir un fill que el va anomenar Rahula.
No obstant això va sortir quatre vegades de palau, i va veure un ancià, un malalt, un cadàver i un monjo asceta.
Això va fer que als 29 anys, degut als quatre encontres, abandonà el palau i tots els luxes. Es va convertir en un monjo mendicant i asceta, que en aquell temps era molt popular a la Índia. Així va començar la seva búsqueda espiritual.
Va aprendre de quatre mestres, dels quals va aprendre tècniques de meditació i va aconseguir trobar-se en alts estats de consciencia.
Tot i això, no podia resoldre els seus dubtes. Per això es va sotmetre a dures austeritats, que tampoc va donar resultat. Aquest fet va suggerir a Buda que potser no era el millor mètode de vida.
Va decidir trobar un punt intermedi per evitar la mortificació, però també la indulgència. Així trobaria la lucidesa i capacitat de concentració.
Es va seure a baix d'una figuera, que avui dia es considerat un lloc sagrat i de peregrinatge pels budistes, amb la promesa de no aixecar-se d'allà fins haver trobat les solucions que esperava.
En la primera part de la nit va assolir el coneixement de les seves existències anteriors durant la segona part de la nit va arribar el coneixement de veure éssers morir i renéixer d'acord amb la naturalesa de les seves accions i durant l'ultima part de la nit va purificar la seva ment i va tenir una penetració directa de les Quatre Nobles Veritats. Al final, va conèixer que havia assolit un estat definitiu de "no-tornada" al que es diu Nirv  a, que significa "cessament", però que segons els practicants budistes no és possible descriure. En aquest moment va dir "fet està el que havia de fer-se", convertint-se en el Buda, "qui ha despertat". Després d'arribar a l'estat d'il·luminació, va dedicar la seva vida a propagar els seus ensenyaments per tot el nord de la Índia.
 

vishnú

És una de les divinitats més conegudes. Sosté i regeix tot el que hi ha en l'univers. Ho ha fet baixant nou vegades a la terra. I només en falta una per derrotar el mal i restaurar l'harmonia, salvant així els éssers humans de la dolenteria. Moltes vegades se'l respresenta en forma humana pintat de blau per indicar que pertany a un latre món. Porta diversos object
Viṣṇú (o Vishnú) es un dios hindú. Su nombre podría significar ‘omnipresente’ en alguna forma de sánscrito antiguo. Viṣṇú forma parte de la Trimurti (‘tres formas’, a veces descrita de manera inexacta como "Trinidad" hindú): Brahmā (el Creador, en la modalidad de la pasión), Viṣṇú (el Preservador, en la modalidad de la bondad) y Śhivá (el Destructor, en la modalidad de la ignorancia).
Según el Padma Purana, Vishnú es el dios principal de la Trimurti, es decir, él es el creador, preservador y el destructor del universo: cuando Vishnú decidió crear el Universo se dividió a sí mismo en tres partes. Para crear dio su parte derecha, dando lugar al dios Brahmā. Para proteger dio su parte izquierda, originando a Vishnú (es decir, a sí mismo) y por último, para destruir dividió en dos partes su mitad, dando lugar a Shivá».
Es más célebremente identificado con sus avatares, más especialmente Rāma y Kṛṣṇa.
Vishnú habita en un paraíso conocido con el nombre de Vaikhunta donde todo es oro y piedras preciosas. Desde ese lugar se cree que el río Ganges surge de sus divinos pies y fluye hacia la Tierra.

es segrats que representen els seus poders.

GaNeSha

És una divinitat amb cap d'elefant i cos humà asseguda sobre un ratolí.
Tots els grups religiosos de l'Índia, l'adoren. Simbolitza l'èxit, elimina els obstacles i les dificultats.

En el hinduismo Ganesha también escrito como Ganesa o Ganesh y a veces llamado Ganapati (conductor de las huestes celestiales), es una de las representaciones de dios más conocida. Es el primogénito del dios Shiva y de la diosa Parvati y esposo de Bharati, Riddhi y Siddhi. También es llamado Vinayaka (señor de todos los seres), Vinayagar y Vinayakudu, en otras lenguas de la India actual. En sanscrito la silaba "Ga" simboliza Buddhi (intelecto) y la silaba "Na" simboliza Vijnana (sabiduría), por ende Ganesha es considerado el maestro de la inteligencia y sabiduría. Típicamente su nombre lleva el prefijo Shri que es un título Hindú de respeto. Shri Ganesha es usualmente representado como alguien de piel color roja, con una gran barriga, cuatro brazos, una cabeza de elefante con un solo colmillo y montando un ratón. El culto a Ganesha está ampliamente difundido fuera de la India en toda Asia y en años recientes ha llegado a paises occidentales. A sus devotos se les denomina Ganapatyas.

Como es el caso de cualquier otra representación de dios en el Hinduismo la figura de Ganesha es un arquetipo cargado de múltiples significados y simbolismos que expresan un estado de perfeccion, así com los medios para obtenerla. Ganesha de hecho es el símbolo de aquel que há descubierto a la divinidad dentro de sí mismo. El representa el perfecto equilibrio entre las energías masculina y femenina (Shiva-Shakti), entre fuerza y bondad y entre fuerza y belleza. También representa la capacidad discriminativa que otorga la capacidad de percibir las distinciones entre la realidad y la ilusión, entre lo real y lo irreal.

Una descripción de todas las características y atributos de Ganesha se puede encontrar en el "Ganapati Upanishad" (antiguas escrituras dedicadas a Ganesha observadas por los Hinduístas) del rishi (grán vidente) Atharva, en donde Ganesha es identificado con Brahman y Atman (el supremo espíritu que es eterno, sin género, omnipotente , omnisciente, sin cámbio, infinito, inmanente y la realidad trascendental que es la base divina de todo lo que existe en el universo). También es descrito como la fuente, causa y suma de todo lo que está delimitado por el espacio y el tiempo en el cosmos, asi com el ser de infinita consciencia y gozo. Las figuras de Ganesha son representadas usualmente con cuatro brazos para simbolizar su divinidad, aunque existen figuras con 6, 8, 12 y 16 brazos cada una cargando un objeto o símbolo diferente, existiendo un número de hasta 57 objetos o símbolos en las distintas representaciones que existen de Ganesha.
El dios de la buena fortuna
En términos más generales ya que Ganesha elimina todos los obtaculos de nuestro camino material y espiritual, es considerado por todos los Hinduistas como el dios de la buena suerte quién otorga prosperidad y fortuna en todos los ambitos de nuestra vida. Es por ésto que se le invoca ántes de iniciar una actividad importante, ya sea mundana o espiritual, para que todo obstáculo sea eliminado y la buena fortuna se alcance fácilmente en todo lo que se realice, claro esta que esto solo sucede si lo que se desea alcanzar es bueno y puro, ya que de otra forma sera Ganesha mismo quien a traves de todas las huestes celestiales que existen y que estan a su cargo ponga todo tipo de obstaculos e impedimenteos para que no se realice o alcance nada que sea para fines egoistas, dañino para nosotros mismos o para los demas o simplemente no auspicioso. De esta misma forma Ganesha nos protege de todo ambiente de negatividad, violencia, envidia u odio si se le invoca con este fin.
Invocacion a Ganesha
Para invocar a Ganesha hay que seguir las reglas basicas de un ritual magico o religioso a cualquier divinidad. A pesar de que en algunas ocaciones no sera posible, es conveniente antes de la invocacion realizar alguna o todas de las siguientes recomendaciones para lograr una mejor comunicacion con dios. Tomar un baño, lavarse la boca y usar ropas limpias. Tener una imagen, idolo y/o yantra de Ganesha en un altar para ayudar a la concentracion, realizar ofrendas de agua, flores, incienso, velas, frutas, dulces, comida y/o cualquier cosa que consideremos especial o de valor para nosotros. Desde el punto de vista magico es mas propicio invocarlo por las mañanas antes del medio dia y aun mejor si es invocado durante el periodo de la luna creciente, desde la luna nueva hasta la luna llena. Pero desde el punto de vista religioso Ganesha esta siempre disponible en todo momento para escucharnos, hayamos o no observado estas recomendaciones, seamos o no Hinduistas, siempre y cuando exista un deseo real y puro de comunicarse con el amo y señor de éste y todos los demas universos paralelos ó dimensiones.
Mantra de Ganesha
Los mantras son palabras o frases normalmente escritas en sanscrito (el antiguo idioma de la India) que fueron escritas por los grandes sabios y videntes de la antiguedad. Al pronunciarlos uno entabla comunicacion directa con la entidad invocada. Por decirlo de alguna manera los mantras son conjuros magico-religiosos y al pronunciarlos atraemos las vibraciones de todo el universo para lograr el proposito deseado. La manera de pronunciar un mantra es hacerlo 11, 21, 51 ó 108 veces, y si se desea puede hacerse más veces, pero siempre en multiplos de 108 veces. Entre mas se pronuncie un mantra mas energia atraemos a nuestro ambiente, a nuestro cuerpo,  nuesta mente y espiritu, lo cual gradualmente hara que vivamos en sintonia con la deidad invocada y en el caso de un mantra de Ganesha que cualquier obstaculo en nuestro camino material o espiritual sea eliminado. Swami Ganesh Maharaj recomienda empezar un dia Lunes o Jueves. Despues de pronunciar este mantra diariamente, inclusive durante actividades cotidianas, después de unas semanas se empezará a ver los resultados al darse cuenta que lo que se pensabas era un problema u obstaculo de alguna manera magica se ha solucionado. Un par de los mantras más conocidos para invocar a Ganesha y obtener sus bendiciones supremas son los siguientes:

Shiva el destructor!

és una de les divinitats més estimada. A l'Índia hi ha molts temples consegrats a aquesta e`pressió divina. A molts mites i moltes llegendes, Shiva n'és el protagonista.
Els seus atributs poden semblar contradictoris:d'una banda és el símbol de la fertilitat i la regeneració i de l'altre és el destructor de l'univers. En l'hinduime, els processors de mort i naixament van molt lligats, de la mateixa manera que nosaltres sabem que de la mort dels animals i del fruit mort, en sorgeix les llavors. La mort esdevé font de vida.

El dios Shiva vivía en el Monte Kailasa con su gentil diosa Parvati, y con sus dos hijos, Skanda (o Kartikeya) y Ganesh.



Skanda era el mayor de otros seis hijos engendrados por Shiva. Un día Parvati abrazó a todos los niños juntos con tanta fuerza que se fundieron en un solo cuerpo con seis cabezas. Skanda, que era el dios de la guerra del hinduísmo, se convirtió en un joven apuesto, lo contrario que su pequeño hermano Ganesh, con cabeza de elefante.



Skanda, cuando tuvo edad sufiente, mató al demonio Taraka, que habia estado sojuzgando a los dioses.



Ganesh de modo diferente, había nacido de la suciedad de Parvati en su baño.



Existen distintas versiones en relación con el modo en que adquiere su cabeza de elefante: en una de ellas, se dice que Parvati le pide que impida que nadie la moleste mientras toma su baño y cuando impide el paso de Shiva, éste le quema la cabeza con su tercer ojo. En otra, Shiva, que había estado ausente, no reconoce a su hijo y le quema la cabeza porque piensa que estaba cortejando a Parvati, finalmente, en una tercera versión, el planeta Saturno, mientras está cuidado al bebé Gamesh, se olvida del poder de su mirada y le quema la cabeza por accidente.



En todas las versiones, luego la cabeza de Gamesh es sustituida por la de un elefante.

BRAHMA

En el marco del Huinduismo, Brahma es el dios creador del universo y miembro de la Tri-murti, la tríada conformada por brahma  Vishnú /dios proservador) y shivá (dios destructor).
segun un mito, poco difundido los tres dioses surgieron del huevo cósmico puesto po la diosa  Ammavaru.
Segun un mito más moderno, de origen vaisnava, Brahma surgió de una flor de loto que flotaba en le óceano del ombligo de vishnú durmiente (que genera la existencia del universo en sus sueños). Aunque quizás el mito primero es aquel que supone a Brahmā como el primer ser creador por el Brahman, e incluso como la primera personificación del absoluto Brahman, mediante la cual el Brahman crea todo.
Brahmā es el esposo de saraswati (la diosa del conocimiento) y de Savitrí (la hija del dios de Sol, Vivasuran o Savitrá), también llamada  Gaiatrí.
Sin embargo, siendo el Creador, todos sus hijos son mana-putra o hijos de la mente, indicando su nacimiento de la mente de Brahmá y no de su cuerpo.
Brahmā sólo interfiere ocasionalmente en los asuntos de los dioses, y aún más raramente en los de los mortales. Él obligó a Soma (el dios de la luna) a devolver el Tara a su marido Brijáspati. Es considerado el padre de Drahma (el dios de la religión) y de Atri. Brahmā vive en Brahmapura  una ciudad situada en la cima del mitológico monte Meru (situado en medio del universo).
Tal como se ha dicho Brahmā es un agente del Brahman (el Ser supremo o Ser absoluto del huindusmo). Nunca se volvió objeto de adoración: en India sólo hay dos templos dedicados a él.

Caminos de la Salvación

LOS CAMINOS HINDÚES DE SALVACIÓN. La común creencia hindú encuentra tres causas principales para explicar la esclavitud del hombre. El renacimiento es la consecuencia necesaria de nuestra acción; nuestras acciones. proceden de y están caracterizadas por nuestros deseos, que tienen como raíz nuestro egoísmo; los hombres son juguetes de los deseos y el egoísmo, debido a su ignorancia de la verdadera realidad, y por tanto del verdadero yo. De aquí el remedio: 1) en contra de una acción demeritoria, el remedio inmediato será hacer el bien y evitar el mal; la observancia ética y religiosa. Muy pocos sostendrán que esto por sí solo conduzca a la liberación final; pero todos lo exigen al menos en la etapa preparatoria. 2) En contra del deseo, el remedio consiste en controlar y someter las propias pasiones, tendiendo hacia una actividad desinteresada por medio de la práctica ascética y/ o purificar y trascender todos los deseos con un firme amor de Dios. El amor de Dios implicará o bien fácilmente conducirá al verdadero conocimiento por la connaturalidad del amor y la gracia de Dios. 3) Contra la ignorancia hay que adquirir el verdadero conocimiento de la realidad y, en particular, el conocimiento del verdadero yo, destruyendo así el egoísmo de raíz. Comúnmente se admite que la consecución del conocimiento intuitivo, salvador, requiere, con o sin la ayuda de la gracia, un prolongado ascetismo y una técnica de concentración mental (yoga).
El hinduismo busca el camino para que el hombre imperfecto comprenda la realidad última, sea Dios o el absoluto, y para realizar la meta última de su vida.
Lo que para el hindú constituye liberación (moksa) es emancipación, no del pecado, sino de los condicionamientos humanos, es decir, emancipación de la acción (karma) de todo tipo, sea buena o mala; liberación que permite una condición donde tiempo y espacio son abolidos y todo es considerado uno. Liberación para las Upanisads no dualistas significa sumergirse en Brahmán, el principio supremo, como un río se sumerge en el mar, con lo cual el hombre es liberado de las cadenas de la vida fenoménica y entra en un modo de ser que es infinito, omnipresente (porque es trascendido el tiempo); esto es precisamente hacerse brahmán. El Sámkhya-Yoga se contenta con definir la liberación como kaivalyam, aislamiento del alma individual en su eterna esencia. Pero sectas teístas bhakti consideran el camino hacia Dios como lealtad y amor entre el alma y Dios, y liberación significa unión con un Dios personal en amor y total sumisión.
Como para el camino de salvación, los hindúes tradicionalmente hablan de tres senderos (margas): observancia ascética y religiosa (Karmamarga), conocimiento intuitivo de la verdadera realidad (jñana-marga) y el amor de Dios y sometimiento a él (bhakti-marga). La distinción entre estos tres senderos, aunque útil para comprender la espiritualidad hindú, nunca es adecuada, porque se interrelacionan entre sí en la práctica concreta.
Ascetismo hindú. El primitivo ascetismo brahmánico se compone principalmente de. sacrificios y ritual. La palabra yoga (unir, ligar) se usaba dentro del contexto sacrificial. El oficiante del sacrificio "une" los poderes celestes a la ofrenda, o "une- nediante la concentración mental su propio pensamiento a la fórmula y acción espirituales. Después de un baño ritual, el oficiante del sacrificio se somete a un riguroso ayuno, sentándose en inmovilidad ascética en postura embrional, en la oscuridad, entre fuegos sagrados, y así se comunica con los dioses. El ascetismo interior, la recitación sagrada y la meditación son ayudas para la unión con Dios.
El Bhagavadgitá da un significado más profundo al ascetismo hindú. Si la meta del hombre es adentrarse, más allá de toda actividad, en una paz sin la limitación del tiempo, entonces, ¿por qué habría de actuar lo más mínimo? El Gita responde que no es la actividad estrictamente hablando lo que ata, sino el apego a la actividad y sus frutos. Cuando la actividad es realizada con despego completo, deja de atarle a uno al mundo. La actividad recta además conduce automáticamente a un estado de desapego de la mente, y el desapego a su vez conduce a un estado más alto de espiritualidad en forma de liberación. El Gita dice en su último capítulo: "Renunciando al yo, la fuerza, el orgullo, la lujuria, la ira y la codicia, sin pensar nada como `mío', en paz, así se prepara el hombre para realizar su eterna esencia".
El camino hindú del conocimiento (jñana). Por conocimiento se entiende no simplemente un conocimiento que se aprende de los libros o un conocimiento empírico-racional, sino la comprensión intuitiva del verdadero yo. Las doctrinas hindúes difieren entre sí al exponer este conocimiento por la diferencia de sus puntos de vista sobre la verdadera naturaleza del yo y de la categoría de su ascetismo. La ignorancia que obliga a uno a la reencarnación puede ser: la no distinción entre el ser y el no ser (Sámkhya-yoga), la ignorancia de la identidad del verdadero ser como el todo-uno (no dualismo); la ignorancia de la verdadera relación del ser con Dios y la falta de conocimiento de Dios (teísmo). La realización intuitiva del verdadero ser y su relación con el absoluto o Dios ha de alcanzarse, bien por la apercepción mística o, mucho más frecuentemente, en una experiencia mística concreta en la culminación de una ascensión ascético-mística. El misticismo no dualista (advaita) consiste en conocer la diferencia entre el absoluto y el ser ilusorio. Este tipo de misticismo hindú propone, como método, además de otros de renuncia y devoción que son sólo preparatorios para él, un conocimiento trascendental del propio yo interior de uno. "Se ha de conocer el yo en el yo solo a través del yo". El conocimiento basado en las Escrituras hindúes es simplemente el dedo que señala el objeto y que desaparece cuando el objeto mismo es contemplado. El conocimiento real es aquel que se identifica con la propia visión, una conciencia de identidad con Brahmán en el sentido de intuición mística. Esta conciencia no puede ser producida o adquirida con razonamientos, porque no es una acción. El camino hacia esta visión puede prepararse mediante las palabras del Veda, mediante la amorosa devoción (bhakti) a un Dios personal y mediante la meditación sobre la verdad última; al final es la visión de la identidad entre el absoluto y el yo.
El camino hindú del amor de Dios. Por amor de Dios (bhakti) se entiende una específica actitud y sentimiento religiosos, cuyos rasgos esenciales son fe en la deidad, amor y confiado sometimiento a ella. Es una participación afectiva del alma en la divina naturaleza; un intensísimo amor a Dios; una adhesión del corazón, que sigue a la grandeza del Señor. El objeto de bhakti es el Señor bendito, el santo, el adorable. Es a la vez una preparación para la liberación como su realización. En cuanto meta suprema, es unión y comunión con Dios en el lazo de amor, que implica un profundo sentido de dependencia y sumisión a Dios. Ramanuja dice que el conocimiento que más radicalmente destruye el egoísmo es aquel que surge de la devota meditación en el Señor como el yo trascendente y verdadero del alma. Esta devota meditación es una continuidad del recuerdo firme, ininterrumpido como una corriente de aceite. Debido a su excepcional intensidad, adquiere el carácter de una "percepción intuitiva" y es sumamente querida para el alma por la amabilidad de su objeto. Pero este intuitivo y amoroso sentido de Dios no surge de la sola meditación. Se debe a la gracia, a una elección de Dios.
La necesidad de la gracia. En las Upanisads se dice que Dios elige y favorece a aquel que ama; por su sola gracia adquiere el hombre conocimiento y es liberado. De alguna manera todo es gracia en bhakti: los medios de bhakti son sólo ayudas; bhakti es el fruto de una elección divina. Madhva y Vallabha enseñan una doctrina de predestinación: algunos son predestinados al bhakti y a la liberación; otros son predestinados a permanecer indefinidamente en ciclo de renacimiento. La gracia del Señor está curando, iluminando, conformando con la naturaleza divina y uniendo a él. Pero todo esto se realiza dentro de un sistema de creación inmanente. Aunque Dios indudablemente otorga su gracia libremente, esta ayuda no es nunca estrictamente sobrenatural, porque la gracia devuelve el alma a su natural vida divina. No eleva el alma a un nivel más alto, sobrenatural, de ser, de vida y de acción.
Los seguidores de Ramanuja estaban divididos sobre la doctrina de la gracia en dos escuelas, la del norte y la del sur. La diferencia entre estas dos escuelas quedaba indicada por una importante imagen. Eran distinguidas como la imagen-mono y como la imagen-gato. Porque cuando una mona madre entra en peligro, su pequeño inmediatamente se aferra a ella con rapidez, y cuando da un salto para salvarse, ambos se salvan por la acción de la madre, es verdad, pero en modo tal que el pequeño coopera un poco, porque él se aferra a la madre mediante un acto propio. Es, por tanto, sinergista. Pero cuando el peligro amenaza a una gata con su cría, la gata madre coge al gatito en su boca. El pequeño no hace nada por su salvación. Sencillamente permanece pasivo. Toda cooperación queda excluida. Podemos formular la diferencia entre estas dos escuelas brevemente así: el norte: el alma alcanza a Dios por sí misma; el sur: Dios gana al alma para sí.

El misticismo bhakti cree en y se esfuerza por la unión real con un Dios personal a través del amor a él. Este amor de Dios incluye conocimiento de Dios. A través del amor el alma religiosa llega a conocer a Dios, qué y cuán grande es en su ser y amor. Conociendo a Dios en su esencia, el amador de Dios entra en el acto en unión con él. Este supremo estado de participación en la esencia de Dios se realiza por la gracia de Dios.