3 ESO B
RELIGIÓHistòria del budisme fins els nostres dies
El budisme pogué sobreviure fora de l'Índia, on s'havia estès gràcies a l'universalisme i a la capacitat d'adaptació del seu missatge. Pel sud, arribà primerament a Ceilan, on Asoka envià el seu fill o germà, segons les fonts Mahendra. La comunitat fundada allí guardà escrupolosament la tradició, fins que al s I aC la consignà per escrit en llengua pali.
El budisme Theravada hi fou instituït com a religió oficial de l'estat i contribuí a crear un nou medi cultural. Ceilan ha estat fins avui un dels llocs principals del budisme Theravada. A Birmània, el budisme arribà probablement al s I dC, i s'estengué de primer només pel sud en una mescla de hinayana i mahayana amb la religió indígena. Amb la conversió del rei Anorattha de Pagan (s XI), l'escola Theravada s'imposà i s'estengué a tot Birmània. El budisme és la religió de l'estat segons la constitució del 1961. Birmània és el lloc on les comunitats monàstiques porten una forma de vida més semblant a la primitiva. Des de Ceilan i Birmània, el budisme Theravada passà, d'ençà del s XIII, a Tailàndia, Cambotja i Laos. A Indonèsia fou introduït, en les tres formes Theravada, mahayana i tàntrica, pels colons i comerciants indis, però a partir del s XV l'islam esdevingué predominant a Malàisia, Sumatra, Java i Borneo.
El budisme mahayana s'escampà pel nord de l'Índia (Magadha, Benarés, Avadh, Gandhara). Des d'allà, en temps dels Kushan (ss I-II dC) el més important dels quals, Kanishka, reuní encara un concili budista a Shalandar, féu ràpids progressos per l'Àsia central, juntament amb l'art grecobúdic. Dela Bactriana , a través de la ruta de la seda, al llarg de la qual s'establiren comunitats, anà penetrant a la Xina. Amb tot, sembla que la Xina ja havia tingut contacte amb el budisme al s III aC. Però fou el 67 dC que l'emperador Mingdi degué enviar una expedició a l'Índia, la qual tornà amb dos monjos que portaven relíquies i texts sagrats. Però el budisme necessità alguns segles d'aclimatació enfront d'una civilització autòctona tan antiga com la xinesa, que tenia dues religions nacionals, el confucianisme (que el refusava com una doctrina políticament perillosa) i el taoisme, més disposat a una conciliació.
El budisme es desenvolupà sobretot en èpoques de trastorns socials o polítics, com al final de la dinastia Han (25-220), quan els xinesos s'hagueren de replantejar les qüestions últimes sobre el sentit de la vida i el budisme oferia un refugi espiritual i una doctrina de la ultratomba. Del s IV al VI el budisme gaudí del favor imperial, la vida monàstica prosperà, diversos pelegrinatges anaren als llocs sants de l'Índia i es començà a crear una extensa literatura d'obres traduïdes i d'originals xinesos. Progressivament aparegueren les sectes del budisme xinès, que arribaren a ésser deu, les més importants de les quals forenla Zhenyan , la Tiantai , la Qingtu i la Chan. Al s VIII representà el moment culminant de la creació d'una cultura budista relativament unificada. Després, al final dels Tang, començà a declinar, a causa del debilitament del poder de l'imperi, d'un ressorgiment de l'esperit nacional, de l'influx polític del taoisme i de la renovació del confucianisme. Una persecució del 845 destruí 44 000 temples i monestirs.
Durant vuit segles (XI-XIX) no tingué cap paper important, llevat el temps de la dominació mongòlica (1280-1367). L'últim desvetllament del budisme xinès es produí el 1912, amb l'adveniment dela República. De la Xina , el budisme passà a Annam (Vietnam), on encara persisteix al costat del confucianisme, el taoisme i el cristianisme. El 372 arribà a Corea, on a l'edat mitjana tingué un paper important, fins que, després de la vinguda de la dinastia Yi (1392), perdé la preponderància enfront del confucianisme. Des de Corea, una ambaixada el portà al Japó vers el 525. L 'obra del príncep Shotoku Taishi (mort el 621) fou decisiva. Convertit al budisme, fundà un monestir i centre d'estudis a Horyuji, prop de Nara, i començà a reconstruir la societat sobre els nous valors ètics. Al principi no fou comprès pels japonesos, altrets sobretot pel suposat poder taumatúrgic del Buda i anhel de felicitat terrenal. El període Nara (710-784) representà la primera edat d'or del budisme japonès, bé que molt dependent encara del xinès. Sorgiren sis escoles, i adquirí una gran influència política, puix que el seu centre d'interès era el bé de l'estat. La situació esdevingué insostenible i l'emperador Kammu, del període Heian (794-1192), traslladà la capital a Kyoto, mentre el budisme començava a japonitzar-se per obra de Saicho (fundador de la secta Tendai) i de Kukai (fundador de la secta Shingon). El període de guerres i les lluites entre monestirs que provocaren l'aparició de monjos-guerrers fou seguit per un nou budisme, el més pròpiament japonès, amb sectes pròpies, Jodo-shu, Shin, Zen i Nichiren, que es mantingueren dins el món d'idees del budisme mahayana i gràcies a les quals el budisme arrelà en tots els estrats del poble japonès. Perdut molt del seu prestigi amb l'abolició del shogunat (1868), el budisme japonès es reorganitzà d'acord amb les noves condicions, fins al punt que el Japó és el país on el budisme mahayana pot ésser considerat millor en tots aspectes.
Després dela Segona Guerra Mundial ha desplegat una gran activitat social i intel·lectual amb les seves investigacions sobre les escriptures xineses i tibetanes amb mètodes científics moderns i les traduccions dels clàssics budistes a llengües occidentals. Al Tibet s'introduí al s VII dC en una forma barrejada d'idees i pràctiques tàntriques amb tradicions hinayana i mahayana, la qual absorbí encara elements de la religió aborigen, el bon. La religió complexa que en resultà s'anomenà lamaisme. Al s XI havia ja esdevingut decadent. La reforma promoguda per Atisha portà al predomini de la nova secta o gelukpa ('casquets grocs'), enfront de l'antiga (casquets vermells). El seu superior, el dalai-lama (encarnació de Chen-re-zi o bodhisattva de la Gran Misericòrdia Avalokiteshvara), obtingué el 1641 el poder temporal i espiritual sobre tot el Tibet. El lamaisme s'estengué també a Mongòlia al s XVI, afavorit per Altan Khan, i als regnes de l'Himàlaia..........................................................FUNDADORS I DIVINITATS
Buda va néixer a Kapilavastu, l'actual frontera entre Nepal ila India , l'any 560 aC , i va morir a Kusinagara, avui Kasia (Índia) l'any 480 aC .
És el màxim fundador del budisme, però també fou príncep del clan dels Sakyas.
No es pot fer una biografia exacta de la seva vida, perque no va deixar cap text escrit, no obstant els texts posteriors a la seva vida, fets per deixebles, ens poden dona una idea, tot i que alguns estan ornamentats amb llegendes.
Buda no és ni un déu, ni un profeta, ni un messies, Buda vol dir “el que he despertat”, i se'l dóna al ser humà que ha fet un descobriment espiritual sense la actuació d'un déu.
Quan la mare de Buda, Maya, va donar a llum a Buda, no va patir dolor, però va morir en aquell mateix moment. Per això es va profetitzar que Buda seria o un gran governador o un gran líder religiós.
Per això el seu pare el va allunyar de les parts negatives de la vida, fins tal punt que va prohibir al ancians, malalts i monges estar a la ciutat quan Buda estigués. A més a l'edat de 16 anys el va casar amb una cosina seva anomenada Yasodhara, i va tenir un fill que el va anomenar Rahula.
No obstant això va sortir quatre vegades de palau, i va veure un ancià, un malalt, un cadàver i un monjo asceta.
Això va fer que als 29 anys, degut als quatre encontres, abandonà el palau i tots els luxes. Es va convertir en un monjo mendicant i asceta, que en aquell temps era molt popular a la Índia. Així va començar la seva búsqueda espiritual.
Va aprendre de quatre mestres, dels quals va aprendre tècniques de meditació i va aconseguir trobar-se en alts estats de consciencia.
Tot i això, no podia resoldre els seus dubtes. Per això es va sotmetre a dures austeritats, que tampoc va donar resultat. Aquest fet va suggerir a Buda que potser no era el millor mètode de vida.
Va decidir trobar un punt intermedi per evitar la mortificació, però també la indulgència. Així trobaria la lucidesa i capacitat de concentració.
Es va seure a baix d'una figuera, que avui dia es considerat un lloc sagrat i de peregrinatge pels budistes, amb la promesa de no aixecar-se d'allà fins haver trobat les solucions que esperava.
En la primera part de la nit va assolir el coneixement de les seves existències anteriors durant la segona part de la nit va arribar el coneixement de veure éssers morir i renéixer d'acord amb la naturalesa de les seves accions i durant l'ultima part de la nit va purificar la seva ment i va tenir una penetració directa de les Quatre Nobles Veritats. Al final, va conèixer que havia assolit un estat definitiu de "no-tornada" al que es diu Nirv a, que significa "cessament", però que segons els practicants budistes no és possible descriure. En aquest moment va dir "fet està el que havia de fer-se", convertint-se en el Buda, "qui ha despertat". Després d'arribar a l'estat d'il·luminació, va dedicar la seva vida a propagar els seus ensenyaments per tot el nord de la Índia.
El budisme pogué sobreviure fora de l'Índia, on s'havia estès gràcies a l'universalisme i a la capacitat d'adaptació del seu missatge. Pel sud, arribà primerament a Ceilan, on Asoka envià el seu fill o germà, segons les fonts Mahendra. La comunitat fundada allí guardà escrupolosament la tradició, fins que al s I aC la consignà per escrit en llengua pali.
El budisme Theravada hi fou instituït com a religió oficial de l'estat i contribuí a crear un nou medi cultural. Ceilan ha estat fins avui un dels llocs principals del budisme Theravada. A Birmània, el budisme arribà probablement al s I dC, i s'estengué de primer només pel sud en una mescla de hinayana i mahayana amb la religió indígena. Amb la conversió del rei Anorattha de Pagan (s XI), l'escola Theravada s'imposà i s'estengué a tot Birmània. El budisme és la religió de l'estat segons la constitució del 1961. Birmània és el lloc on les comunitats monàstiques porten una forma de vida més semblant a la primitiva. Des de Ceilan i Birmània, el budisme Theravada passà, d'ençà del s XIII, a Tailàndia, Cambotja i Laos. A Indonèsia fou introduït, en les tres formes Theravada, mahayana i tàntrica, pels colons i comerciants indis, però a partir del s XV l'islam esdevingué predominant a Malàisia, Sumatra, Java i Borneo.
El budisme mahayana s'escampà pel nord de l'Índia (Magadha, Benarés, Avadh, Gandhara). Des d'allà, en temps dels Kushan (ss I-II dC) el més important dels quals, Kanishka, reuní encara un concili budista a Shalandar, féu ràpids progressos per l'Àsia central, juntament amb l'art grecobúdic. De
El budisme es desenvolupà sobretot en èpoques de trastorns socials o polítics, com al final de la dinastia Han (25-220), quan els xinesos s'hagueren de replantejar les qüestions últimes sobre el sentit de la vida i el budisme oferia un refugi espiritual i una doctrina de la ultratomba. Del s IV al VI el budisme gaudí del favor imperial, la vida monàstica prosperà, diversos pelegrinatges anaren als llocs sants de l'Índia i es començà a crear una extensa literatura d'obres traduïdes i d'originals xinesos. Progressivament aparegueren les sectes del budisme xinès, que arribaren a ésser deu, les més importants de les quals foren
Durant vuit segles (XI-XIX) no tingué cap paper important, llevat el temps de la dominació mongòlica (1280-1367). L'últim desvetllament del budisme xinès es produí el 1912, amb l'adveniment de
Després de
Buda va néixer a Kapilavastu, l'actual frontera entre Nepal i
És el màxim fundador del budisme, però també fou príncep del clan dels Sakyas.
No es pot fer una biografia exacta de la seva vida, perque no va deixar cap text escrit, no obstant els texts posteriors a la seva vida, fets per deixebles, ens poden dona una idea, tot i que alguns estan ornamentats amb llegendes.
Buda no és ni un déu, ni un profeta, ni un messies, Buda vol dir “el que he despertat”, i se'l dóna al ser humà que ha fet un descobriment espiritual sense la actuació d'un déu.
Quan la mare de Buda, Maya, va donar a llum a Buda, no va patir dolor, però va morir en aquell mateix moment. Per això es va profetitzar que Buda seria o un gran governador o un gran líder religiós.
Per això el seu pare el va allunyar de les parts negatives de la vida, fins tal punt que va prohibir al ancians, malalts i monges estar a la ciutat quan Buda estigués. A més a l'edat de 16 anys el va casar amb una cosina seva anomenada Yasodhara, i va tenir un fill que el va anomenar Rahula.
No obstant això va sortir quatre vegades de palau, i va veure un ancià, un malalt, un cadàver i un monjo asceta.
Això va fer que als 29 anys, degut als quatre encontres, abandonà el palau i tots els luxes. Es va convertir en un monjo mendicant i asceta, que en aquell temps era molt popular a la Índia. Així va començar la seva búsqueda espiritual.
Va aprendre de quatre mestres, dels quals va aprendre tècniques de meditació i va aconseguir trobar-se en alts estats de consciencia.
Tot i això, no podia resoldre els seus dubtes. Per això es va sotmetre a dures austeritats, que tampoc va donar resultat. Aquest fet va suggerir a Buda que potser no era el millor mètode de vida.
Va decidir trobar un punt intermedi per evitar la mortificació, però també la indulgència. Així trobaria la lucidesa i capacitat de concentració.
Es va seure a baix d'una figuera, que avui dia es considerat un lloc sagrat i de peregrinatge pels budistes, amb la promesa de no aixecar-se d'allà fins haver trobat les solucions que esperava.
En la primera part de la nit va assolir el coneixement de les seves existències anteriors durant la segona part de la nit va arribar el coneixement de veure éssers morir i renéixer d'acord amb la naturalesa de les seves accions i durant l'ultima part de la nit va purificar la seva ment i va tenir una penetració directa de les Quatre Nobles Veritats. Al final, va conèixer que havia assolit un estat definitiu de "no-tornada" al que es diu Nirv a, que significa "cessament", però que segons els practicants budistes no és possible descriure. En aquest moment va dir "fet està el que havia de fer-se", convertint-se en el Buda, "qui ha despertat". Després d'arribar a l'estat d'il·luminació, va dedicar la seva vida a propagar els seus ensenyaments per tot el nord de la Índia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario